El temps amuntegat

La bèstia hi era, sempre hi havia estat. Més o menys adormida, amb un son lleuger, intranquil, desitjós d'esvair-se, com una becaina de quaranta anys que fregués la seva fi. Ara l'hem despertada, diuen. La qual cosa és dolenta, diuen també. Els més càndids s'adonen, esborronats, que la bèstia no era una colla de sorges amb el cap al zero. N'hi havia d'això, de fet n'hi ha cada vegada més. Allò que els fa esporuguir, però, és descobrir que la veïna del 2n 6èna, castellanoparlant, els vol degollar. Tant de bo el Tejero hagués reeixit! Necessitem un nou Franco. Etc. El MH 130è diu des de el seu exili de chips & musclos que ningú no podrà mai trencar l'amistat fraternal que uneix els catalans amb Espanya. El guerxo empresonat ens parla de l'amor, virtut cristiana; sembla que llegiria la biblia entre barrots, amb fruïció... si li ho permetessin. Atès que un exemplar en català que havia de rebre va ser tornat amb un banderí espanyol enganxat al paquet