El temps amuntegat

La meva etapa d'escolta de música electrònica començà compulsivament, amb ansietat. Nouvingut a un món del qual desconexia pràcticament tot, i a més a més procedent d'un altre que —pensava erròniament que— dominava completament, de seguida volguí conèixer-ho tot. No cal dir que no m'en sortí ni que, per descomptat, fou millor així. Buscava el mateix tipus de música energètica que havia començat a tastar gràcies a grups como Front 242, però amb una forma més immediata, més commercial. Sense saber-ne res topí, naturalment, amb els noms més coneguts, els més esmentats a les revistes i als catàlegs de venda per correu —llavors no existia la venda per internet i tot era d'allò més rústic i reconfortant—, nähmlich: Autechre, tota la colla de bandes Warp i, sobre tot, The Sabres of Paradise . No cal dir que jo no estava preparar per comprendre el Haunted Dancehall . No l'entenia i de fet era d'allò més oposat al que veritablement cercava. Però, com que tenia aq

Diumenge a Blanes. Si al nostre llogaret era núvol i bufava, a la capital oficiosa de la Selva era més aviat a l'inrevés. Sol justitiae, xafogor i poques alegries. A la platja una noia recogia burilles i merda . Més enllà, a l'esquerra de Sa Palomera, un munt de para-sols grocs . A l'aigua, vaixells amb estelades. Es tractava de l'onada per la independència!, i no només d'una patètica mostra d'impotència, com algú podria arribar a pensar. Així doncs, sol abrusador, tristesa i melangia al passeig marítim. Al darrera la situació millorava molt. Ah, el carrer de l'Esperança! Ben donat el nom. Reconfortants els carrerons ombrívols de ciutat insignificant, amb ses edificis galdosos, amb ses façanes caravista, les mateixes que conegué i gaudí el malaguanyat Bolaño. L'aparador de novetats de Ça Trencada anava ben sortit. Llàstima que fos tancat. Llibresca, en canvi, era oberta, com cada diumenge: les masses difícilment podrien passar un dia sense fulle

Després de xafardejar una mica a la Troa, baixàrem cap a plaça Catalunya. Volíem fer el mateix a La Indepe (aka Les Voltes). En passar per la plaça de l'Hospital, vérem al voltant de cent persones concentrades davant la seu de la Generalitat. Ordenades a les escales, perfectamente arrenglerades. A les seves mans sostenien fulls grocs, sense cap mena de text o d'inscripció. Majoritariament dones de mitjana edat, algún cinquentí. Una veu llegia un manifest, parlava de no conformar-se, no rendir-se etc. Hi havia fotos dels presos polítics i, en acabar, cantaren l'himne amb desgana. Tot plegat resultava força penible. [L'endemà el feixiste Diari de Girona (Prensa Ibérica) en informava amb una nota escarida]

Llegí les meditacions en el desert del insofrible Gaziel en traducció castellana, a Múrcia, ja fa gairebé deu anys. Pensí que era el típic fatxa malparit de talent excessivament sobrevalorat . Avui he tingut ocasió de fullejar l'original català reeditat recentment per l'Altra Editorial a la biblioteca de Maçanet. L'edat dona agudesa i ara ho veig d'una manera una mica diferent. El seu posicionament al costat de l'Estat i els poders econòmics el situa indubtablement al camp del feixisme. El seu rebuig estètic de l'experiència falangista, però, és un matís que no podem deixar de banda. Ell hagués volgut una democràcia d'estil europeu, és a dir, un estat totalitari modern que fabriqués consens sense recòrrer a la força, primera i favorita eina dels primitius estats del sud d'Europa per a la resolució de tota mena de conflictes. [I, al cap a la fi, també de la resta d'estats quan la gent s'entesta a demanar coses amb més intensitat que allò con

La bèstia hi era, sempre hi havia estat. Més o menys adormida, amb un son lleuger, intranquil, desitjós d'esvair-se, com una becaina de quaranta anys que fregués la seva fi. Ara l'hem despertada, diuen. La qual cosa és dolenta, diuen també. Els més càndids s'adonen, esborronats, que la bèstia no era una colla de sorges amb el cap al zero. N'hi havia d'això, de fet n'hi ha cada vegada més. Allò que els fa esporuguir, però, és descobrir que la veïna del 2n 6èna, castellanoparlant, els vol degollar. Tant de bo el Tejero hagués reeixit! Necessitem un nou Franco. Etc. El MH 130è diu des de el seu exili de chips & musclos que ningú no podrà mai trencar l'amistat fraternal que uneix els catalans amb Espanya. El guerxo empresonat ens parla de l'amor, virtut cristiana; sembla que llegiria la biblia entre barrots, amb fruïció... si li ho permetessin. Atès que un exemplar en català que havia de rebre va ser tornat amb un banderí espanyol enganxat al paquet

Han estat més de dues setmanes d'una calma tensa. Els jutges i cossos policials que constitueixen els músculs de la dictadura espanyola han seguit fil per randa les instruccions que els havien estat donades. Calia esperar que es celebressin les eleccions abans de desfermar la repressió contra els sediciosos, i així s'ha fet. Avui convenia començar a senyalar els següents que entraran a la garjola, i així s'ha fet. Demà ja tocarà posar fil a l'agulla, per fi. Així es farà. Al nostre llogaret tot segueix igual. Les mateixes estelades, alguna monàrquica —m oltes menys que no pas es podria esperar d'un poble, que, si jutgem pel que se sent al carrer, té un demble bàsicament lerrouxista... i un batlle convergent — i, de tant en tant, algun cartell de les Cup arrencat. A la barana de cristal de l'antic Mercadona que toca a la baixada de l'estació hi van posar un gran, de roba, del Psc. Hi va durar tres o quatre dies. C'est pas mal. Por i angoixa porten

Avui hem portat a esterilitzar en Totó. Ja no sentirà la necessitat de sortir a la cerca de femelles ni de barallar-se amb d'altres gats. Tindrà menys necessitats, patirà menys, serà més feliç. En sentir els arguments de veterinaris i amics dels animals en defensa de la seva esterilització, és impossible no tenir la impressió que són igualment aplicables als humans. Tant de bo els leviathans del món en prenguessin nota. Els estats només són efectius quan es tracta de provocar sofriment, enriquir degenerats o destruir el planeta.

« La llibertat i la vida ens les poden arrabassar. La dignitat no .» Així es va adreçar el socialdemòcrata Otto Wels als parlamentaris presents al Reichstag el vint-i-tres de març de 1933. Diuen la llegenda i la wikipedia que el tal Wels era una bona peça: el sis de desembre de 1918 no havia dubtat a ordenar disparar contra els espartaquistes, en la millor tradició socialdemòcrata. Setze morts. Tanmateix, d'intel·ligència en tenia prou com per saver que ja no hi tenia res a perdre. Potser tampoc a guanyar però, per què fer concessions a uns enemics que només desitjaven anihilar-lo? Per què donar-los també el plaer d'humiliar-lo? Els qui no dubtaren a enviar al TOP aquells que gosaren encerclar el parlament a fin de protestar contra les retallades sociòpates haurien d'haver pres nota. Posar-se de genolls davant qui de tota manera et destruirà, facis el que facis, no serveix de res . Aquesta vegada, i es tracta de quelcom gens habitual, teníeu raó . Aquesta vegada el

L'escriptor català intemporal per excel·lència es diu Josep Pla. Deu ser un dels escriptors més excessivament sobrevalorats de la història. També dels més prolífics, és clar. És que té quelcom d'especial el seu verb, directe però no particularment brillant? Doncs que traspua el seu pensament reaccionari que fa goig de veure'l. Per això em resulta tan difícil pair la dèria dels catalans amb en Pla: perquè d'entre tots els escriptors que tenien per escollir com a figura totèmica —i Ho-Chi-Minhs, quatre comptats, però escriptors, a manta—, triaren precisament aquest. Ara va Destino —l'editorial falangista que va fer més pel catalanisme que Serra d'Or , si acceptem el punt de vista dels terceraviïstes desfermats— i publica un volum de texts inèdits que deixa tothom bavejant, en palesar el seu antifranquisme . Antifranquisme que en tot cas va manifestar després d'haver contribuit a la victòria del franquisme, i només perquè el règim es va entestar en l'anorr