El temps amuntegat

Han estat més de dues setmanes d'una calma tensa. Els jutges i cossos policials que constitueixen els músculs de la dictadura espanyola han seguit fil per randa les instruccions que els havien estat donades. Calia esperar que es celebressin les eleccions abans de desfermar la repressió contra els sediciosos, i així s'ha fet. Avui convenia començar a senyalar els següents que entraran a la garjola, i així s'ha fet. Demà ja tocarà posar fil a l'agulla, per fi. Així es farà. Al nostre llogaret tot segueix igual. Les mateixes estelades, alguna monàrquica —m oltes menys que no pas es podria esperar d'un poble, que, si jutgem pel que se sent al carrer, té un demble bàsicament lerrouxista... i un batlle convergent — i, de tant en tant, algun cartell de les Cup arrencat. A la barana de cristal de l'antic Mercadona que toca a la baixada de l'estació hi van posar un gran, de roba, del Psc. Hi va durar tres o quatre dies. C'est pas mal. Por i angoixa porten

Avui hem portat a esterilitzar en Totó. Ja no sentirà la necessitat de sortir a la cerca de femelles ni de barallar-se amb d'altres gats. Tindrà menys necessitats, patirà menys, serà més feliç. En sentir els arguments de veterinaris i amics dels animals en defensa de la seva esterilització, és impossible no tenir la impressió que són igualment aplicables als humans. Tant de bo els leviathans del món en prenguessin nota. Els estats només són efectius quan es tracta de provocar sofriment, enriquir degenerats o destruir el planeta.

« La llibertat i la vida ens les poden arrabassar. La dignitat no .» Així es va adreçar el socialdemòcrata Otto Wels als parlamentaris presents al Reichstag el vint-i-tres de març de 1933. Diuen la llegenda i la wikipedia que el tal Wels era una bona peça: el sis de desembre de 1918 no havia dubtat a ordenar disparar contra els espartaquistes, en la millor tradició socialdemòcrata. Setze morts. Tanmateix, d'intel·ligència en tenia prou com per saver que ja no hi tenia res a perdre. Potser tampoc a guanyar però, per què fer concessions a uns enemics que només desitjaven anihilar-lo? Per què donar-los també el plaer d'humiliar-lo? Els qui no dubtaren a enviar al TOP aquells que gosaren encerclar el parlament a fin de protestar contra les retallades sociòpates haurien d'haver pres nota. Posar-se de genolls davant qui de tota manera et destruirà, facis el que facis, no serveix de res . Aquesta vegada, i es tracta de quelcom gens habitual, teníeu raó . Aquesta vegada el

L'escriptor català intemporal per excel·lència es diu Josep Pla. Deu ser un dels escriptors més excessivament sobrevalorats de la història. També dels més prolífics, és clar. És que té quelcom d'especial el seu verb, directe però no particularment brillant? Doncs que traspua el seu pensament reaccionari que fa goig de veure'l. Per això em resulta tan difícil pair la dèria dels catalans amb en Pla: perquè d'entre tots els escriptors que tenien per escollir com a figura totèmica —i Ho-Chi-Minhs, quatre comptats, però escriptors, a manta—, triaren precisament aquest. Ara va Destino —l'editorial falangista que va fer més pel catalanisme que Serra d'Or , si acceptem el punt de vista dels terceraviïstes desfermats— i publica un volum de texts inèdits que deixa tothom bavejant, en palesar el seu antifranquisme . Antifranquisme que en tot cas va manifestar després d'haver contribuit a la victòria del franquisme, i només perquè el règim es va entestar en l'anorr

Mare meva l'entrevista d'en Jordi Nopca amb en Jordi Amat al suplement literari de l'Ara. Quan, a partir del setembre, l’espanyolisme —que hi era— es va articular i a més va sortir al carrer, la situació estava tan polaritzada que es va assumir que hi havia mostres de feixisme que apareixien i que fins llavors estaven tancades a l’habitació de les rates.  És a dir, quan els feixistes van sortir al carrer... es va assumir que efectivament hi sortien . I tot això en estar la situació tan polaritzada . Això podria voler dir no res que es tracta d'un error ortogràfic i en realitat n'Amat parlava dels monstres i no de les mostres que les dificultats d'en Jordi —en Nopca no, n'Amat— per escriure texts llegibles tenen el seu origen a la seva particular manera d'enraonar. Proposo la següent traducció amatés-català: «A partir del setembre, l'articulació de l’espanyolisme va fer surar un feixisme que fins llavors havia estat tancat a l'habit

Los catalanes son unos raros de cuidado , em deia la Conny fa anys i panys. Quina raó tenia! Gent rara amb costums extranys, com ara amuntegarse els uns a sobre dels altres per construir aquests castells de cartes 3D que esfereeixen els traumatòlegs, extraviar-se al bosc ombrívol a la cerca de bolets que haurien pogut comprar a qualsevol mercat, esmerçar passió i ous a la dança més fada que mai hagi estat concebuda, omplir els belens de personatges que caguen o no enviar els seus cossos represius a fotre hòsties a d'altres pobles igualment rarus . Però la seva raresa més desconcertant, que mai no deixarà de sorprendre'm, és de bon tros la seva dèria amb la filologia hispànica. Costa imaginar una matèria més ensopidora, una literatura més curulla de figures ridícules i reaccionàries. Dels seus il·lustres crítics, erudits i estudiosos, millor no parlar-ne. En Jordi Amat és un de tants catalans presoners d'aquesta fal·lera. Als meus ulls més ben equidistant, jordiev

Llegir avui L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya fa mal. No pas per la seva descripció d'un passat terrible, meticulosa taxonomia d'una interminable tirallonga d'injustícies, sinó perquè les idees menyspreables de què ens parla mai no han perdut la seva vigència, mai no han deixat d'estar hegemòniques; perquè aquells que tingueren el poder necessari per posar-les en pràctica, per oprimir i provar de destruir tot un poble, també pugueren transmetre als seus hereus, juntament amb  els seus cognoms, aquest poder i la voluntat d'exercir-lo. Ens parla, en definitiva, d'atrocitats que tornaran a esdevenir-se , perquè els qui les portaran a terme han trobat l'avinentesa, posseeixen el monopoli d'una força que fa temps desitjen fer servir, i van curulls de coca. La merda estava allí, amagada sota una capa de ximpleria xarona que alguns, amb prou esforços, arribàrem a trobar simpàtica. Un exercici d'estetització de la vulgaritat qu

Diumenge, dia de caçera. El camí de Grions, la pujada de Massanes, la vora de la Tordera... impossible recórrer-los sense trobar-se gent simpàtica. Armada. Amb els seus gossos condemnats a alguna mena de mort horrible. Adéu doncs a la carretera de Sant Feliu i el seus revolts, adéu al camí que careneja la serra Coloma. Adéu a la pista costeruda de pendent inversemblant que puja fins a la carretera de Massanes, adéu als viaranys que en brollen a cada retort. * * * La Gabriela Serra és molt contundent al FAQs de TV3. La seva firmesa aclaparadora anul·la el discurs, d'altra banda força més racional, de l'Elisenda Alemany. Són arbres de fusta diferent. La pija —gairebé tant com qui escriu aquestes ratlles— de bona família demana autocrítica , és a dir, autoflagel·lació, aquell vici onanista dels anys del socialisme real que permetia —no sempre— salvar la pell. Parla amb el mateix to innocent que faríem servir qualsevol dels que mai ens hem implicat en una confrontació direct

Al final la Lily, la germana de la Joana, és qui millor l'encertà. «Yo no votaré independentista porque no quiero que vengan los españoles y lo jodan todo » , ens digué, passant-se al castellà, potser en tenir-nos al davant. Els espanyols, en canvi, votàrem les CUP, qui sap si una mica esbojarradament. Ah les CUP. Fins i tot en Bernat Dedéu, que abans que caiguessin totes les màscares fou davant de la conselleria el dia i la nit de l' alçament tumultuós que portaria els Jordis a la presó — dies marvellosos —, hi era enamorat. En un gir argumentatiu impropi de la alt-right a què se suposa que pertany, ens parlà de la necessitat de fer caure les màscares, perquè l'estat espanyol mostrés per fi el seu veritable rostre: primitiu, autoritari, repressiu, feixista. RAF en estat pur. I les màscares caigueren. Si algú tenia cap dubte de què és o representa un guàrdia civil o un policia espanyol —o, de fet, qualsevol policia quan tú fas allò que el poder no vol que facis—, l&#