El temps amuntegat

Los catalanes son unos raros de cuidado , em deia la Conny fa anys i panys. Quina raó tenia! Gent rara amb costums extranys, com ara amuntegarse els uns a sobre dels altres per construir aquests castells de cartes 3D que esfereeixen els traumatòlegs, extraviar-se al bosc ombrívol a la cerca de bolets que haurien pogut comprar a qualsevol mercat, esmerçar passió i ous a la dança més fada que mai hagi estat concebuda, omplir els belens de personatges que caguen o no enviar els seus cossos represius a fotre hòsties a d'altres pobles igualment rarus . Però la seva raresa més desconcertant, que mai no deixarà de sorprendre'm, és de bon tros la seva dèria amb la filologia hispànica. Costa imaginar una matèria més ensopidora, una literatura més curulla de figures ridícules i reaccionàries. Dels seus il·lustres crítics, erudits i estudiosos, millor no parlar-ne. En Jordi Amat és un de tants catalans presoners d'aquesta fal·lera. Als meus ulls més ben equidistant, jordiev

Llegir avui L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya fa mal. No pas per la seva descripció d'un passat terrible, meticulosa taxonomia d'una interminable tirallonga d'injustícies, sinó perquè les idees menyspreables de què ens parla mai no han perdut la seva vigència, mai no han deixat d'estar hegemòniques; perquè aquells que tingueren el poder necessari per posar-les en pràctica, per oprimir i provar de destruir tot un poble, també pugueren transmetre als seus hereus, juntament amb  els seus cognoms, aquest poder i la voluntat d'exercir-lo. Ens parla, en definitiva, d'atrocitats que tornaran a esdevenir-se , perquè els qui les portaran a terme han trobat l'avinentesa, posseeixen el monopoli d'una força que fa temps desitjen fer servir, i van curulls de coca. La merda estava allí, amagada sota una capa de ximpleria xarona que alguns, amb prou esforços, arribàrem a trobar simpàtica. Un exercici d'estetització de la vulgaritat qu

Diumenge, dia de caçera. El camí de Grions, la pujada de Massanes, la vora de la Tordera... impossible recórrer-los sense trobar-se gent simpàtica. Armada. Amb els seus gossos condemnats a alguna mena de mort horrible. Adéu doncs a la carretera de Sant Feliu i el seus revolts, adéu al camí que careneja la serra Coloma. Adéu a la pista costeruda de pendent inversemblant que puja fins a la carretera de Massanes, adéu als viaranys que en brollen a cada retort. * * * La Gabriela Serra és molt contundent al FAQs de TV3. La seva firmesa aclaparadora anul·la el discurs, d'altra banda força més racional, de l'Elisenda Alemany. Són arbres de fusta diferent. La pija —gairebé tant com qui escriu aquestes ratlles— de bona família demana autocrítica , és a dir, autoflagel·lació, aquell vici onanista dels anys del socialisme real que permetia —no sempre— salvar la pell. Parla amb el mateix to innocent que faríem servir qualsevol dels que mai ens hem implicat en una confrontació direct

Al final la Lily, la germana de la Joana, és qui millor l'encertà. «Yo no votaré independentista porque no quiero que vengan los españoles y lo jodan todo » , ens digué, passant-se al castellà, potser en tenir-nos al davant. Els espanyols, en canvi, votàrem les CUP, qui sap si una mica esbojarradament. Ah les CUP. Fins i tot en Bernat Dedéu, que abans que caiguessin totes les màscares fou davant de la conselleria el dia i la nit de l' alçament tumultuós que portaria els Jordis a la presó — dies marvellosos —, hi era enamorat. En un gir argumentatiu impropi de la alt-right a què se suposa que pertany, ens parlà de la necessitat de fer caure les màscares, perquè l'estat espanyol mostrés per fi el seu veritable rostre: primitiu, autoritari, repressiu, feixista. RAF en estat pur. I les màscares caigueren. Si algú tenia cap dubte de què és o representa un guàrdia civil o un policia espanyol —o, de fet, qualsevol policia quan tú fas allò que el poder no vol que facis—, l&#