Diumenge, dia de caçera.
El camí de Grions, la pujada de Massanes, la vora de la Tordera... impossible recórrer-los sense trobar-se gent simpàtica. Armada. Amb els seus gossos condemnats a alguna mena de mort horrible.
Adéu doncs a la carretera de Sant Feliu i el seus revolts, adéu al camí que careneja la serra Coloma. Adéu a la pista costeruda de pendent inversemblant que puja fins a la carretera de Massanes, adéu als viaranys que en brollen a cada retort.
Són arbres de fusta diferent. La pija —gairebé tant com qui escriu aquestes ratlles— de bona família demana autocrítica, és a dir, autoflagel·lació, aquell vici onanista dels anys del socialisme real que permetia —no sempre— salvar la pell. Parla amb el mateix to innocent que faríem servir qualsevol dels que mai ens hem implicat en una confrontació directa amb el poder. La Gabriela prové de lluites, veïnals i d'altres tipus, i es nota. No es fa cap il·lusió respecte al que es pot esperar de l'estat espanyol o les seves institucions.
I tot i així no gosa parlar obertament del problema fonamental, qui sap si per vergonya o per no cridar el mal temps: la manca de control del territori de una república catalana que ella considera proclamada, però que s'assembla més a Isàrnia que a cap altra cosa.
La força sense intel·ligència és barbàrie, la intel·ligència sense força és feblesa.
I de força, força bruta, la que mata i tortura els dissidents quan es constitueix en monopoli de la violència, la república catalana no en té cap.
Al seu pròleg a l'edició completa del Beszélő —de l'etapa samizdat, s'entén—, en János Kis ens diu:
Nosaltres mateixos mai no vam ser reformistes, ni tampoc revolucionaris. El Beszélő va assumir sense embuts la deixa de la revolució hongaresa del 56 —i la de les revolucions democràtiques que la van precedir: la de 1848 i la de 1918. Tanmateix, vam ser conscients que la Hongria del nostre temps ja no travessa una etapa revolucionària, que no tornarà a produir-se un setge a la ràdio, ni tampoc no es repetiran els episodis del Corvin Köz o de Tűzoltó utca.
Això va ser el 1992, l'any que Mariscal els va encolomar el seu ridícul ninot als catalans, molt abans de repudiar-los.
El sis de gener de 2016 elcrític publicà una entrevista amb en Josep Fontana. En reprodueixo, sense demanar permís, aquest fragment:
Ets dels que creuen que s’han esgotat totes les vies perquè la ruptura sigui l’única sortida?
Ruptura vol dir separació per la força? Llavors dius: amb quina força? Com fas aquesta ruptura?
Amb una declaració unilateral d’independència?
D’acord, i a partir d’aquell moment què fas? Com ocupes les fronteres? Amb els Mossos d’Esquadra? Que en teoria són forces dependents del Ministeri de l’Interior i que, com el 6 d’octubre del 34, es poden trobar que els criden l’atenció i els diuen que han d’obeir les autoritats de Madrid? Companys va ser més assenyat i no declarava la independència: declarava la República catalana dins d’un Estat federal en uns moments en què estava convençut o l’havien convençut que hi havia un moviment revolucionari a tot Espanya que s’apoderaria del Govern a Madrid i que dins d’aquest es crearia un Estat federal. Ara diuen: declararem la independència. I quant de temps es necessita perquè la Guàrdia Civil entri al Palau de la Generalitat i se’ls endugui a tots? Si tu vols fer una cosa per la força, d’acord, però per això has de començar a pensar que has de començar a muntar guerrilles, perquè no et deixaran, perquè ets una peça massa important del ramat global de l’Estat perquè et deixin marxar així. No necessiten ni l’Exèrcit: és que els és suficient amb la Guàrdia Civil. No fem broma amb això. L’opció de guanyar la independència per la força va ser l’opció que ETA va intentar al País Basc i no se’n va sortir i va tenir costos molt elevats. És obvi que l’única manera com et pots separar és si l’altre accepta que et separis. No n’hi ha una altra.
I el 27 de setembre d'enguany, Emmanuel Rodríguez avisà en ctxt:
Quien crea que pueda vencer al Estado, sólo con una insurrección catalana, que vaya preparando sus armas, y pensando en asumir unos cuantos miles de muertos. Nada hace pensar que sociedades como las nuestras están siquiera cerca de poder pensar tales retos. Afortunadamente.
I encara hi afegí:
Europa no hará nada. Como los negocios (los verdaderos negocios) toman el puzle español como lo que es, un teatro, un entretenimiento provinciano sin mucha relevancia a escala continental. Al fin y al cabo, para Europa todo conflicto que quede contenido en sus dimensiones "nacionales", esto es, que no escale a nivel europeo, es parte funcional de su particular modo de gobernabilidad. Todo quedará en un par de llamadas de atención a Rajoy. Otro par de artículos en la prensa liberal sobre el sempiterno autoritarismo del Estado español. Y poco más.
La qual cosa és básicament allò que ja va advertir Rafael Poch des del seu insòlit faristol a lavanguardia:
Hay una esperanza infantil en que «Europa», léase la Unión Europea, acabe resolviendo de alguna forma la crisis catalana. Es una tesis que sugieren todo tipo de vendedores de alfombras, sean periodistas o políticos.
La simple y cruda realidad es que a la Unión Europea no le impresionan mucho los referéndums ni los movimientos populares. Lo demostró de forma bien clara en Grecia. En 2015 hubo allá un referéndum, ordenado e impecable, en el que el 61% votó contra la austeridad. La respuesta de la UE fue castigar a la sociedad griega con un programa de austeridad aun más estricto. En las crisis griega o chipriota la UE demostró que es perfectamente capaz de organizar situaciones parecidas a las de un golpe de estado. Con el brexit no ha tenido más remedio que aceptar el resultado de un referéndum, pero lo ha hecho con manifiesto mal humor.
[...] El factor popular la Unión Europea se lo pasa por el arco del triunfo, a menos que esté en línea con los intereses oligárquicos y hegemónicos que son los suyos. La única hipótesis en la que esos intereses se volcarían a favor del secesionismo catalán, sería aquella en la que el gobierno de España promoviera políticas sociales y una salida de la OTAN (ningún partido europeo ha ganado nunca unas elecciones con tal programa), contra un gobierno catalán neoliberal y atlantista.
El falangista concepte de la unitat d'Espanya ha passat a un primer pla.
N'hi ha que s'escandalitzen en descobrir que Espanya és un país ultranacionalista. D'altres ja savíem que mai havia deixat de ser-ho. De la mateixa manera que savem que venen molts i molts diumenges de caçera, i que cauran en feiners.
El camí de Grions, la pujada de Massanes, la vora de la Tordera... impossible recórrer-los sense trobar-se gent simpàtica. Armada. Amb els seus gossos condemnats a alguna mena de mort horrible.
* * *
La Gabriela Serra és molt contundent al FAQs de TV3. La seva firmesa aclaparadora anul·la el discurs, d'altra banda força més racional, de l'Elisenda Alemany.Són arbres de fusta diferent. La pija —gairebé tant com qui escriu aquestes ratlles— de bona família demana autocrítica, és a dir, autoflagel·lació, aquell vici onanista dels anys del socialisme real que permetia —no sempre— salvar la pell. Parla amb el mateix to innocent que faríem servir qualsevol dels que mai ens hem implicat en una confrontació directa amb el poder. La Gabriela prové de lluites, veïnals i d'altres tipus, i es nota. No es fa cap il·lusió respecte al que es pot esperar de l'estat espanyol o les seves institucions.
I tot i així no gosa parlar obertament del problema fonamental, qui sap si per vergonya o per no cridar el mal temps: la manca de control del territori de una república catalana que ella considera proclamada, però que s'assembla més a Isàrnia que a cap altra cosa.
La força sense intel·ligència és barbàrie, la intel·ligència sense força és feblesa.
I de força, força bruta, la que mata i tortura els dissidents quan es constitueix en monopoli de la violència, la república catalana no en té cap.
Al seu pròleg a l'edició completa del Beszélő —de l'etapa samizdat, s'entén—, en János Kis ens diu:
Nosaltres mateixos mai no vam ser reformistes, ni tampoc revolucionaris. El Beszélő va assumir sense embuts la deixa de la revolució hongaresa del 56 —i la de les revolucions democràtiques que la van precedir: la de 1848 i la de 1918. Tanmateix, vam ser conscients que la Hongria del nostre temps ja no travessa una etapa revolucionària, que no tornarà a produir-se un setge a la ràdio, ni tampoc no es repetiran els episodis del Corvin Köz o de Tűzoltó utca.
Això va ser el 1992, l'any que Mariscal els va encolomar el seu ridícul ninot als catalans, molt abans de repudiar-los.
Ets dels que creuen que s’han esgotat totes les vies perquè la ruptura sigui l’única sortida?
Ruptura vol dir separació per la força? Llavors dius: amb quina força? Com fas aquesta ruptura?
Amb una declaració unilateral d’independència?
D’acord, i a partir d’aquell moment què fas? Com ocupes les fronteres? Amb els Mossos d’Esquadra? Que en teoria són forces dependents del Ministeri de l’Interior i que, com el 6 d’octubre del 34, es poden trobar que els criden l’atenció i els diuen que han d’obeir les autoritats de Madrid? Companys va ser més assenyat i no declarava la independència: declarava la República catalana dins d’un Estat federal en uns moments en què estava convençut o l’havien convençut que hi havia un moviment revolucionari a tot Espanya que s’apoderaria del Govern a Madrid i que dins d’aquest es crearia un Estat federal. Ara diuen: declararem la independència. I quant de temps es necessita perquè la Guàrdia Civil entri al Palau de la Generalitat i se’ls endugui a tots? Si tu vols fer una cosa per la força, d’acord, però per això has de començar a pensar que has de començar a muntar guerrilles, perquè no et deixaran, perquè ets una peça massa important del ramat global de l’Estat perquè et deixin marxar així. No necessiten ni l’Exèrcit: és que els és suficient amb la Guàrdia Civil. No fem broma amb això. L’opció de guanyar la independència per la força va ser l’opció que ETA va intentar al País Basc i no se’n va sortir i va tenir costos molt elevats. És obvi que l’única manera com et pots separar és si l’altre accepta que et separis. No n’hi ha una altra.
I el 27 de setembre d'enguany, Emmanuel Rodríguez avisà en ctxt:
Quien crea que pueda vencer al Estado, sólo con una insurrección catalana, que vaya preparando sus armas, y pensando en asumir unos cuantos miles de muertos. Nada hace pensar que sociedades como las nuestras están siquiera cerca de poder pensar tales retos. Afortunadamente.
I encara hi afegí:
Europa no hará nada. Como los negocios (los verdaderos negocios) toman el puzle español como lo que es, un teatro, un entretenimiento provinciano sin mucha relevancia a escala continental. Al fin y al cabo, para Europa todo conflicto que quede contenido en sus dimensiones "nacionales", esto es, que no escale a nivel europeo, es parte funcional de su particular modo de gobernabilidad. Todo quedará en un par de llamadas de atención a Rajoy. Otro par de artículos en la prensa liberal sobre el sempiterno autoritarismo del Estado español. Y poco más.
La qual cosa és básicament allò que ja va advertir Rafael Poch des del seu insòlit faristol a lavanguardia:
Hay una esperanza infantil en que «Europa», léase la Unión Europea, acabe resolviendo de alguna forma la crisis catalana. Es una tesis que sugieren todo tipo de vendedores de alfombras, sean periodistas o políticos.
La simple y cruda realidad es que a la Unión Europea no le impresionan mucho los referéndums ni los movimientos populares. Lo demostró de forma bien clara en Grecia. En 2015 hubo allá un referéndum, ordenado e impecable, en el que el 61% votó contra la austeridad. La respuesta de la UE fue castigar a la sociedad griega con un programa de austeridad aun más estricto. En las crisis griega o chipriota la UE demostró que es perfectamente capaz de organizar situaciones parecidas a las de un golpe de estado. Con el brexit no ha tenido más remedio que aceptar el resultado de un referéndum, pero lo ha hecho con manifiesto mal humor.
[...] El factor popular la Unión Europea se lo pasa por el arco del triunfo, a menos que esté en línea con los intereses oligárquicos y hegemónicos que son los suyos. La única hipótesis en la que esos intereses se volcarían a favor del secesionismo catalán, sería aquella en la que el gobierno de España promoviera políticas sociales y una salida de la OTAN (ningún partido europeo ha ganado nunca unas elecciones con tal programa), contra un gobierno catalán neoliberal y atlantista.
* * *
«Los sediciosos han despertado al toro español», bramava el delegat del govern espanyol a Zaragoza. És tant com dir que han despertat el feixisme.El falangista concepte de la unitat d'Espanya ha passat a un primer pla.
N'hi ha que s'escandalitzen en descobrir que Espanya és un país ultranacionalista. D'altres ja savíem que mai havia deixat de ser-ho. De la mateixa manera que savem que venen molts i molts diumenges de caçera, i que cauran en feiners.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada