Llegí les meditacions en el desert del insofrible Gaziel en traducció castellana, a Múrcia, ja fa gairebé deu anys. Pensí que era el típic fatxa malparit de talent excessivament sobrevalorat.
Avui he tingut ocasió de fullejar l'original català reeditat recentment per l'Altra Editorial a la biblioteca de Maçanet. L'edat dona agudesa i ara ho veig d'una manera una mica diferent. El seu posicionament al costat de l'Estat i els poders econòmics el situa indubtablement al camp del feixisme. El seu rebuig estètic de l'experiència falangista, però, és un matís que no podem deixar de banda.
Ell hagués volgut una democràcia d'estil europeu, és a dir, un estat totalitari modern que fabriqués consens sense recòrrer a la força, primera i favorita eina dels primitius estats del sud d'Europa per a la resolució de tota mena de conflictes. [I, al cap a la fi, també de la resta d'estats quan la gent s'entesta a demanar coses amb més intensitat que allò considerat raonable, però això és una altra història]. No volia, bé, això que tingué i que en molt minsa mesura triomfà gràcies a la seva contribució:
Assumia que, igual que el seu passat recent, el seu futur immediat dependria de l'empresari Cambó. Durant el conflicte s'hi havia reunit diverses vegades, sobretot a l'Hotel Crillon de París, i habia treballat a les seves ordres (directamente o seguint instruccions de Joan Estelrich) elaborant propaganda antirepublicana.
Això ens explica el —vull creure només— desnortat Jordi Amat al pròleg, en una afortunada frase que reuneix els noms del feixistes catalans o de Burgos més coneguts —només hi falta en Pla— i insòlitament rehabilitats a totes les biblioteques d'arreu de Catalunya.
Al seu —de n'Agustí— feixisme terceravienc, per anomenar-lo grollerament, cal afegir doncs aquesta gens nova sensació que futurs caps de la diplomàcia europea tornaran a experimentar, en no haver après la lliçó, nähmlich: Ep! Us he ajudat a destruir els de la meva raça i, de fet, moltes coses que considerava belles i justes i, tot i així, ¡no em considereu un dels vostres!
El cas de n'Amat és més complex. El paio se n'adona d'allò que han fet els de Burgos, ho diu amb totes les lletres, però això sí, molt de compte amb blasmar-los per la seva conducta.
Montreux 1939. La guerra espanyola ha acabat. La insurrecció franquista ha vençut i ells dos, que han col·laborat en la victòria, són considerats uns empestats pels vencedors.
És fàcil imaginar els motius. D'una banda, en fer això malmetria la imatge del objecte del seu pròleg, perquè treballava al seu servei. D'altre, a hores d'ara i des de ja fa temps, la santíssima trinitat —Cambó, Estelrich i Pla— és inatacable. [L'aparició d'inèdits de'n Pla a l'editorial Destino —Destino, gens menys!— ha perllongat el mite i la veneració de l'odiós empordanès per deu anys més, mínim. Però això és encara una altra història]
A faisó d'executive summary:
Avui he tingut ocasió de fullejar l'original català reeditat recentment per l'Altra Editorial a la biblioteca de Maçanet. L'edat dona agudesa i ara ho veig d'una manera una mica diferent. El seu posicionament al costat de l'Estat i els poders econòmics el situa indubtablement al camp del feixisme. El seu rebuig estètic de l'experiència falangista, però, és un matís que no podem deixar de banda.
Ell hagués volgut una democràcia d'estil europeu, és a dir, un estat totalitari modern que fabriqués consens sense recòrrer a la força, primera i favorita eina dels primitius estats del sud d'Europa per a la resolució de tota mena de conflictes. [I, al cap a la fi, també de la resta d'estats quan la gent s'entesta a demanar coses amb més intensitat que allò considerat raonable, però això és una altra història]. No volia, bé, això que tingué i que en molt minsa mesura triomfà gràcies a la seva contribució:
Assumia que, igual que el seu passat recent, el seu futur immediat dependria de l'empresari Cambó. Durant el conflicte s'hi havia reunit diverses vegades, sobretot a l'Hotel Crillon de París, i habia treballat a les seves ordres (directamente o seguint instruccions de Joan Estelrich) elaborant propaganda antirepublicana.
Això ens explica el —vull creure només— desnortat Jordi Amat al pròleg, en una afortunada frase que reuneix els noms del feixistes catalans o de Burgos més coneguts —només hi falta en Pla— i insòlitament rehabilitats a totes les biblioteques d'arreu de Catalunya.
Al seu —de n'Agustí— feixisme terceravienc, per anomenar-lo grollerament, cal afegir doncs aquesta gens nova sensació que futurs caps de la diplomàcia europea tornaran a experimentar, en no haver après la lliçó, nähmlich: Ep! Us he ajudat a destruir els de la meva raça i, de fet, moltes coses que considerava belles i justes i, tot i així, ¡no em considereu un dels vostres!
El cas de n'Amat és més complex. El paio se n'adona d'allò que han fet els de Burgos, ho diu amb totes les lletres, però això sí, molt de compte amb blasmar-los per la seva conducta.
Montreux 1939. La guerra espanyola ha acabat. La insurrecció franquista ha vençut i ells dos, que han col·laborat en la victòria, són considerats uns empestats pels vencedors.
És fàcil imaginar els motius. D'una banda, en fer això malmetria la imatge del objecte del seu pròleg, perquè treballava al seu servei. D'altre, a hores d'ara i des de ja fa temps, la santíssima trinitat —Cambó, Estelrich i Pla— és inatacable. [L'aparició d'inèdits de'n Pla a l'editorial Destino —Destino, gens menys!— ha perllongat el mite i la veneració de l'odiós empordanès per deu anys més, mínim. Però això és encara una altra història]
A faisó d'executive summary:
- en Calvet ho tenia molt clar, allò que era Espanya. I tot i això hi col·laborava i no n'aprenia, o si més no no n'extreia una conclusió —l'única lògica, possible— que es traduís en un curs d'acció coherent.
- n'Amat no deu tenir gaire clar allò d'Espanya, però sí entén en Gaziel. I segurament també en Cambó, en Pla i d'altres. Però no n'extreu una conclusió —l'evident— que es traduexi en una actitud lògica, comprensible.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada