L'escriptor català intemporal per excel·lència es diu Josep Pla. Deu ser un dels escriptors més excessivament sobrevalorats de la història. També dels més prolífics, és clar. És que té quelcom d'especial el seu verb, directe però no particularment brillant? Doncs que traspua el seu pensament reaccionari que fa goig de veure'l. Per això em resulta tan difícil pair la dèria dels catalans amb en Pla: perquè d'entre tots els escriptors que tenien per escollir com a figura totèmica —i Ho-Chi-Minhs, quatre comptats, però escriptors, a manta—, triaren precisament aquest. Ara va Destino —l'editorial falangista que va fer més pel catalanisme que Serra d'Or, si acceptem el punt de vista dels terceraviïstes desfermats— i publica un volum de texts inèdits que deixa tothom bavejant, en palesar el seu antifranquisme. Antifranquisme que en tot cas va manifestar després d'haver contribuit a la victòria del franquisme, i només perquè el règim es va entestar en l'anorreament de Catalunya i de la seva cultura. Parlaríem avui de l'antifranquisme d'en Pla, si l'espanyol s'hagués acontentat amb l'extermini de tot allò esquerrà/progresista/republicà, en comptes d'escometre la seva temptativa de genocidi cultural i identitari? Penso que no.
En escriure aquestes ratlles, l'escriptor de moda és ampordanés, com en Pla. Es diu Adrià Pujol i —no podia ser altrament— té en Pla com al millor escriptor del món i encara més enllà (MEdMiEME). A diferència d'en MEdMiEME no és un carca. Mai no el trobareu a l'estació de Sants comprant a esquitllentes un billet per anar a Burgos amb un tren atrotinat de la Renfe. Ell és més de transportar urnes d'estranquis i organitzar referèndums clandestins. La qual cosa l'honora i, als meus ulls, compensa l'insuportable pedanteria de les seves pàgines, que grinyolen, i molt.
Recordo la presentació de La carpeta és blava —ja només amb el títol ret homenatge a Pla— a la 22 de Girona. Entre d'altres coses ens parlà de com els ampordanesos es consideren el melic del món. Al capdavall tenen el Pla, el Dalí i la costa brava. Si més no els dos primers, jo els recomptaria com a dèbit i no pas com a crèdit, però ells s'ho faran. Si el mateix Jordi Savall malda perquè es reconegui la catalanitat d'en Cristòfol Colom —fins i tot si fos veritat, no seria millor ocultar-la?—, per què no haurian els empordanesos de reivindicar aquestes dues mòmies que només sortien de la cavorca per cardar? A cadascú allò que és seu.
En tot cas l'Adri coneix molt bé aquest defecte tan característic dels ampordanesos, en ser-ne un. De modernillu, això sí. En llegir La carpeta és blava és fàcil arribar a la conclusió que l'Ampordà és, efectivament, el melic del món, i la seva gent la més autèntica, tot i que lleugerament esquerpa. Ja sabeu, per això del collonar. Activitat que en d'altres indrets menys interessants i bonics s'anomena simplemente prendre el pèl. Al seu col·lega barceloní, en Iakim, l'Adri arriba a descriure-la-hi com una revenja dels pagesos ferèstecs contra l'arrogància dels pixapins barcelonins que invadeixen el seu territori a l'estiu, decatalanitzats fills de la immersió lingüística de migrat vocabulari que no s'assabenten de res. Més o menys com ell, que rere una interminable nit de sonsos —arriba a llençar-ne una paella sencera només perquè s'havien refredat i no valien res, això em dolgué: tú saps a quant va el quilo de sonsos al Bonpreu, malparit?—, vi, porros —ja de bon matí es fot un parell de clenxes amb en Iakim, i encara es sorprén quan algú, en conéixer-lo, li diu que jo t'imaginava més yonqui— i sobre tot donar-se to amb la seva erudició i la seva recerca del collonar, descobreix que el Iakim és de l'Escala. El collonador, collonat.
El llibre és de lectura més ben tediosa. El collonar que li serveix de fil conductor no té res d'especial —ei tius, us vau fotre d'en Quim Masferrer, sou uns krakks—, l'Adri no té res d'especial a dir-ne, i les seves cabòries pseudofilosòfiques sobre l'humor, doncs plantofes de quadres. De tant en tant, però, les seves pàgines sí que donen alguna alegria, de tipus pervers: la seva pedanteria és tan ridícula com en Bernat Dedéu queixant-se de les fleques de la seva benvolguda Rambla Catalunya o dels plats mediocres de Casa Leopoldo.
Hi ha un altre motiu per llegir aquest llibre: està escrit en un català autèntic, d'un tipus que no sovinteja en aquests temps de molt combatuda immersió lingüística. Construccions catalanes que no sonen a segle XIX i mots catalans que no s'assemblen a res que hàgim pogut veure abans. Tant és així que de vegades ni tan sols apareixen al DIEC.
I això basta.
En escriure aquestes ratlles, l'escriptor de moda és ampordanés, com en Pla. Es diu Adrià Pujol i —no podia ser altrament— té en Pla com al millor escriptor del món i encara més enllà (MEdMiEME). A diferència d'en MEdMiEME no és un carca. Mai no el trobareu a l'estació de Sants comprant a esquitllentes un billet per anar a Burgos amb un tren atrotinat de la Renfe. Ell és més de transportar urnes d'estranquis i organitzar referèndums clandestins. La qual cosa l'honora i, als meus ulls, compensa l'insuportable pedanteria de les seves pàgines, que grinyolen, i molt.
Recordo la presentació de La carpeta és blava —ja només amb el títol ret homenatge a Pla— a la 22 de Girona. Entre d'altres coses ens parlà de com els ampordanesos es consideren el melic del món. Al capdavall tenen el Pla, el Dalí i la costa brava. Si més no els dos primers, jo els recomptaria com a dèbit i no pas com a crèdit, però ells s'ho faran. Si el mateix Jordi Savall malda perquè es reconegui la catalanitat d'en Cristòfol Colom —fins i tot si fos veritat, no seria millor ocultar-la?—, per què no haurian els empordanesos de reivindicar aquestes dues mòmies que només sortien de la cavorca per cardar? A cadascú allò que és seu.
En tot cas l'Adri coneix molt bé aquest defecte tan característic dels ampordanesos, en ser-ne un. De modernillu, això sí. En llegir La carpeta és blava és fàcil arribar a la conclusió que l'Ampordà és, efectivament, el melic del món, i la seva gent la més autèntica, tot i que lleugerament esquerpa. Ja sabeu, per això del collonar. Activitat que en d'altres indrets menys interessants i bonics s'anomena simplemente prendre el pèl. Al seu col·lega barceloní, en Iakim, l'Adri arriba a descriure-la-hi com una revenja dels pagesos ferèstecs contra l'arrogància dels pixapins barcelonins que invadeixen el seu territori a l'estiu, decatalanitzats fills de la immersió lingüística de migrat vocabulari que no s'assabenten de res. Més o menys com ell, que rere una interminable nit de sonsos —arriba a llençar-ne una paella sencera només perquè s'havien refredat i no valien res, això em dolgué: tú saps a quant va el quilo de sonsos al Bonpreu, malparit?—, vi, porros —ja de bon matí es fot un parell de clenxes amb en Iakim, i encara es sorprén quan algú, en conéixer-lo, li diu que jo t'imaginava més yonqui— i sobre tot donar-se to amb la seva erudició i la seva recerca del collonar, descobreix que el Iakim és de l'Escala. El collonador, collonat.
El llibre és de lectura més ben tediosa. El collonar que li serveix de fil conductor no té res d'especial —ei tius, us vau fotre d'en Quim Masferrer, sou uns krakks—, l'Adri no té res d'especial a dir-ne, i les seves cabòries pseudofilosòfiques sobre l'humor, doncs plantofes de quadres. De tant en tant, però, les seves pàgines sí que donen alguna alegria, de tipus pervers: la seva pedanteria és tan ridícula com en Bernat Dedéu queixant-se de les fleques de la seva benvolguda Rambla Catalunya o dels plats mediocres de Casa Leopoldo.
Hi ha un altre motiu per llegir aquest llibre: està escrit en un català autèntic, d'un tipus que no sovinteja en aquests temps de molt combatuda immersió lingüística. Construccions catalanes que no sonen a segle XIX i mots catalans que no s'assemblen a res que hàgim pogut veure abans. Tant és així que de vegades ni tan sols apareixen al DIEC.
I això basta.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada