Passa al contingut principal

Reality Bites

Després de xafardejar una mica a la Troa, baixàrem cap a plaça Catalunya. Volíem fer el mateix a La Indepe (aka Les Voltes). En passar per la plaça de l'Hospital, vérem al voltant de cent persones concentrades davant la seu de la Generalitat. Ordenades a les escales, perfectamente arrenglerades. A les seves mans sostenien fulls grocs, sense cap mena de text o d'inscripció.


Majoritariament dones de mitjana edat, algún cinquentí. Una veu llegia un manifest, parlava de no conformar-se, no rendir-se etc. Hi havia fotos dels presos polítics i, en acabar, cantaren l'himne amb desgana.

Tot plegat resultava força penible.

[L'endemà el feixiste Diari de Girona (Prensa Ibérica) en informava amb una nota escarida]


Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els catalans que doblepensaven

Llegí les meditacions en el desert del insofrible Gaziel en traducció castellana, a Múrcia, ja fa gairebé deu anys. Pensí que era el típic fatxa malparit de talent excessivament sobrevalorat . Avui he tingut ocasió de fullejar l'original català reeditat recentment per l'Altra Editorial a la biblioteca de Maçanet. L'edat dona agudesa i ara ho veig d'una manera una mica diferent. El seu posicionament al costat de l'Estat i els poders econòmics el situa indubtablement al camp del feixisme. El seu rebuig estètic de l'experiència falangista, però, és un matís que no podem deixar de banda. Ell hagués volgut una democràcia d'estil europeu, és a dir, un estat totalitari modern que fabriqués consens sense recòrrer a la força, primera i favorita eina dels primitius estats del sud d'Europa per a la resolució de tota mena de conflictes. [I, al cap a la fi, també de la resta d'estats quan la gent s'entesta a demanar coses amb més intensitat que allò con...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Memòria del sequeral

La bèstia hi era, sempre hi havia estat. Més o menys adormida, amb un son lleuger, intranquil, desitjós d'esvair-se, com una becaina de quaranta anys que fregués la seva fi. Ara l'hem despertada, diuen. La qual cosa és dolenta, diuen també. Els més càndids s'adonen, esborronats, que la bèstia no era una colla de sorges amb el cap al zero. N'hi havia d'això, de fet n'hi ha cada vegada més. Allò que els fa esporuguir, però, és descobrir que la veïna del 2n 6èna, castellanoparlant, els vol degollar. Tant de bo el Tejero hagués reeixit! Necessitem un nou Franco. Etc. El MH 130è diu des de el seu exili de chips & musclos que ningú no podrà mai trencar l'amistat fraternal que uneix els catalans amb Espanya. El guerxo empresonat ens parla de l'amor, virtut cristiana; sembla que llegiria la biblia entre barrots, amb fruïció... si li ho permetessin. Atès que un exemplar en català que havia de rebre va ser tornat amb un banderí espanyol enganxat al paquet ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'endemà de la desfeta

Al final la Lily, la germana de la Joana, és qui millor l'encertà. «Yo no votaré independentista porque no quiero que vengan los españoles y lo jodan todo » , ens digué, passant-se al castellà, potser en tenir-nos al davant. Els espanyols, en canvi, votàrem les CUP, qui sap si una mica esbojarradament. Ah les CUP. Fins i tot en Bernat Dedéu, que abans que caiguessin totes les màscares fou davant de la conselleria el dia i la nit de l' alçament tumultuós que portaria els Jordis a la presó — dies marvellosos —, hi era enamorat. En un gir argumentatiu impropi de la alt-right a què se suposa que pertany, ens parlà de la necessitat de fer caure les màscares, perquè l'estat espanyol mostrés per fi el seu veritable rostre: primitiu, autoritari, repressiu, feixista. RAF en estat pur. I les màscares caigueren. Si algú tenia cap dubte de què és o representa un guàrdia civil o un policia espanyol —o, de fet, qualsevol policia quan tú fas allò que el poder no vol que facis—, l...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació