Salta al contingut principal

Rebel·lió postmoderna

«Yo ya no fumo, sólo vapeo», respongué el repelent I. quan li demaní si portava un encenedor per a l'odiós J., amb un gest que volia dir ja no sóc pas posseïdor d'aquests trets d'imperfecció i immaduresa, aquests costums bàrbars, primitius i perniciosos, he assolit un estat de perfecció superior. 

Quelcom de semblant passa a L'ensorrament, cap al final, quan algú saluda l'Eva com a senyora Braun i ella li respon simplement Frau Hitler.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Reality Bites

Després de xafardejar una mica a la Troa, baixàrem cap a plaça Catalunya. Volíem fer el mateix a La Indepe (aka Les Voltes). En passar per la plaça de l'Hospital, vérem al voltant de cent persones concentrades davant la seu de la Generalitat. Ordenades a les escales, perfectamente arrenglerades. A les seves mans sostenien fulls grocs, sense cap mena de text o d'inscripció. Majoritariament dones de mitjana edat, algún cinquentí. Una veu llegia un manifest, parlava de no conformar-se, no rendir-se etc. Hi havia fotos dels presos polítics i, en acabar, cantaren l'himne amb desgana. Tot plegat resultava força penible. [L'endemà el feixiste Diari de Girona (Prensa Ibérica) en informava amb una nota escarida]
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'endemà de la desfeta

Al final la Lily, la germana de la Joana, és qui millor l'encertà. «Yo no votaré independentista porque no quiero que vengan los españoles y lo jodan todo » , ens digué, passant-se al castellà, potser en tenir-nos al davant. Els espanyols, en canvi, votàrem les CUP, qui sap si una mica esbojarradament. Ah les CUP. Fins i tot en Bernat Dedéu, que abans que caiguessin totes les màscares fou davant de la conselleria el dia i la nit de l' alçament tumultuós que portaria els Jordis a la presó — dies marvellosos —, hi era enamorat. En un gir argumentatiu impropi de la alt-right a què se suposa que pertany, ens parlà de la necessitat de fer caure les màscares, perquè l'estat espanyol mostrés per fi el seu veritable rostre: primitiu, autoritari, repressiu, feixista. RAF en estat pur. I les màscares caigueren. Si algú tenia cap dubte de què és o representa un guàrdia civil o un policia espanyol —o, de fet, qualsevol policia quan tú fas allò que el poder no vol que facis—, l...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Esperant la tempesta

Han estat més de dues setmanes d'una calma tensa. Els jutges i cossos policials que constitueixen els músculs de la dictadura espanyola han seguit fil per randa les instruccions que els havien estat donades. Calia esperar que es celebressin les eleccions abans de desfermar la repressió contra els sediciosos, i així s'ha fet. Avui convenia començar a senyalar els següents que entraran a la garjola, i així s'ha fet. Demà ja tocarà posar fil a l'agulla, per fi. Així es farà. Al nostre llogaret tot segueix igual. Les mateixes estelades, alguna monàrquica —m oltes menys que no pas es podria esperar d'un poble, que, si jutgem pel que se sent al carrer, té un demble bàsicament lerrouxista... i un batlle convergent — i, de tant en tant, algun cartell de les Cup arrencat. A la barana de cristal de l'antic Mercadona que toca a la baixada de l'estació hi van posar un gran, de roba, del Psc. Hi va durar tres o quatre dies. C'est pas mal. Por i angoixa porten ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació