El temps amuntegat

«Yo ya no fumo, sólo vapeo» , respongué el repelent I. quan li demaní si portava un encenedor per a l'odiós J., amb un gest que volia dir ja no sóc pas posseïdor d'aquests trets d'imperfecció i immaduresa, aquests costums bàrbars, primitius i perniciosos, he assolit un estat de perfecció superior .  Quelcom de semblant passa a L'ensorrament , cap al final, quan algú saluda l'Eva com a senyora Braun i ella li respon simplement Frau Hitler .

La meva etapa d'escolta de música electrònica començà compulsivament, amb ansietat. Nouvingut a un món del qual desconexia pràcticament tot, i a més a més procedent d'un altre que —pensava erròniament que— dominava completament, de seguida volguí conèixer-ho tot. No cal dir que no m'en sortí ni que, per descomptat, fou millor així. Buscava el mateix tipus de música energètica que havia començat a tastar gràcies a grups como Front 242, però amb una forma més immediata, més commercial. Sense saber-ne res topí, naturalment, amb els noms més coneguts, els més esmentats a les revistes i als catàlegs de venda per correu —llavors no existia la venda per internet i tot era d'allò més rústic i reconfortant—, nähmlich: Autechre, tota la colla de bandes Warp i, sobre tot, The Sabres of Paradise . No cal dir que jo no estava preparar per comprendre el Haunted Dancehall . No l'entenia i de fet era d'allò més oposat al que veritablement cercava. Però, com que tenia aq

Diumenge a Blanes. Si al nostre llogaret era núvol i bufava, a la capital oficiosa de la Selva era més aviat a l'inrevés. Sol justitiae, xafogor i poques alegries. A la platja una noia recogia burilles i merda . Més enllà, a l'esquerra de Sa Palomera, un munt de para-sols grocs . A l'aigua, vaixells amb estelades. Es tractava de l'onada per la independència!, i no només d'una patètica mostra d'impotència, com algú podria arribar a pensar. Així doncs, sol abrusador, tristesa i melangia al passeig marítim. Al darrera la situació millorava molt. Ah, el carrer de l'Esperança! Ben donat el nom. Reconfortants els carrerons ombrívols de ciutat insignificant, amb ses edificis galdosos, amb ses façanes caravista, les mateixes que conegué i gaudí el malaguanyat Bolaño. L'aparador de novetats de Ça Trencada anava ben sortit. Llàstima que fos tancat. Llibresca, en canvi, era oberta, com cada diumenge: les masses difícilment podrien passar un dia sense fulle

Després de xafardejar una mica a la Troa, baixàrem cap a plaça Catalunya. Volíem fer el mateix a La Indepe (aka Les Voltes). En passar per la plaça de l'Hospital, vérem al voltant de cent persones concentrades davant la seu de la Generalitat. Ordenades a les escales, perfectamente arrenglerades. A les seves mans sostenien fulls grocs, sense cap mena de text o d'inscripció. Majoritariament dones de mitjana edat, algún cinquentí. Una veu llegia un manifest, parlava de no conformar-se, no rendir-se etc. Hi havia fotos dels presos polítics i, en acabar, cantaren l'himne amb desgana. Tot plegat resultava força penible. [L'endemà el feixiste Diari de Girona (Prensa Ibérica) en informava amb una nota escarida]

Llegí les meditacions en el desert del insofrible Gaziel en traducció castellana, a Múrcia, ja fa gairebé deu anys. Pensí que era el típic fatxa malparit de talent excessivament sobrevalorat . Avui he tingut ocasió de fullejar l'original català reeditat recentment per l'Altra Editorial a la biblioteca de Maçanet. L'edat dona agudesa i ara ho veig d'una manera una mica diferent. El seu posicionament al costat de l'Estat i els poders econòmics el situa indubtablement al camp del feixisme. El seu rebuig estètic de l'experiència falangista, però, és un matís que no podem deixar de banda. Ell hagués volgut una democràcia d'estil europeu, és a dir, un estat totalitari modern que fabriqués consens sense recòrrer a la força, primera i favorita eina dels primitius estats del sud d'Europa per a la resolució de tota mena de conflictes. [I, al cap a la fi, també de la resta d'estats quan la gent s'entesta a demanar coses amb més intensitat que allò con