La meva etapa d'escolta de música electrònica començà compulsivament, amb ansietat. Nouvingut a un món del qual desconexia pràcticament tot, i a més a més procedent d'un altre que —pensava erròniament que— dominava completament, de seguida volguí conèixer-ho tot. No cal dir que no m'en sortí ni que, per descomptat, fou millor així.
Buscava el mateix tipus de música energètica que havia començat a tastar gràcies a grups como Front 242, però amb una forma més immediata, més commercial. Sense saber-ne res topí, naturalment, amb els noms més coneguts, els més esmentats a les revistes i als catàlegs de venda per correu —llavors no existia la venda per internet i tot era d'allò més rústic i reconfortant—, nähmlich: Autechre, tota la colla de bandes Warp i, sobre tot, The Sabres of Paradise.
No cal dir que jo no estava preparar per comprendre el Haunted Dancehall. No l'entenia i de fet era d'allò més oposat al que veritablement cercava. Però, com que tenia aquell excel·lent doble vinil a casa i calia donar-li alguna sortida, l'escoltí. Una vegada, deu vegades, cent-i-una vegades. No m'en cansava mai. Molt aviat perdí l'interès per la música electrònica de tipus industrial o dance i em concentrí a l'IDM, que és com prou estúpidament anomenaven aquell tipus de música. De fet recordo el moment que escoltí, per primera vegada, un tema de Sabres of Paradise que no hi tenia res a veure, a una botiga a prop de la catedral de Valladolid: ritme, bombo, dance. Això que sona no és Sabres of Paradise, li diguí al botiguer. Són ells, m'assegurà.
L'escoltava, en llegia ressenyes i comentaris, però no l'entenia. Els termes que la crítica especialitzada feia servir per descriure'l m'eren desconeguts. No savia pas què era allò de l'electro, i no tenia gens clar què era el dub.
La situació es complicà quan The Sabres plegaren i l'Andrew Weatherall creà Two Lone Swordsmen. Aquí les referències dub haurien estat evidents per a qualsevol que en conegués ni que fos una mica del tema. Però no pas jo. Escoltava i escoltava, i no sabia pas què era allò que escoltava.
Uns anys després esdevinguí, de fet, un escoltador habitual de dub, sense adonarme'n. La meva etapa budapestina transcorregué, en bona part, a dins d'antros on la música que sonava era efectivament dub. Es tractava de las romkocsmák que, amb la incorporació de la ciutat als fluixos del turisme global, perdrien el seu caràcter. Com que a Hongria tot anava lent, el reaggae, com el genial Gróf Balázs féu notar una vegada, estava de moda.
Jo no m'assabentava de res. Gràcies al Zero Sounds i d'altres blogs coneguí Adrian Sherwood, On-U-Sound i tot un reguitzell de bandes de só molt similar. Precisament les bandes que hauria d'haver escoltat abans de d'atipar-me de discos de Two Lone Swordsmen. Si més no hauria pogut saber que Stockwell Steppas no volia dir cap altra cosa que steppers del barri de Stockwell, Londres. I les (molt) extranyes peçes de roba representades a la portada haurien estat, bé, traçables. Això per no esmentar l'estètica del Stay Down.
No cal dir que jo no estava preparar per comprendre el Haunted Dancehall. No l'entenia i de fet era d'allò més oposat al que veritablement cercava. Però, com que tenia aquell excel·lent doble vinil a casa i calia donar-li alguna sortida, l'escoltí. Una vegada, deu vegades, cent-i-una vegades. No m'en cansava mai. Molt aviat perdí l'interès per la música electrònica de tipus industrial o dance i em concentrí a l'IDM, que és com prou estúpidament anomenaven aquell tipus de música. De fet recordo el moment que escoltí, per primera vegada, un tema de Sabres of Paradise que no hi tenia res a veure, a una botiga a prop de la catedral de Valladolid: ritme, bombo, dance. Això que sona no és Sabres of Paradise, li diguí al botiguer. Són ells, m'assegurà.
La situació es complicà quan The Sabres plegaren i l'Andrew Weatherall creà Two Lone Swordsmen. Aquí les referències dub haurien estat evidents per a qualsevol que en conegués ni que fos una mica del tema. Però no pas jo. Escoltava i escoltava, i no sabia pas què era allò que escoltava.
Uns anys després esdevinguí, de fet, un escoltador habitual de dub, sense adonarme'n. La meva etapa budapestina transcorregué, en bona part, a dins d'antros on la música que sonava era efectivament dub. Es tractava de las romkocsmák que, amb la incorporació de la ciutat als fluixos del turisme global, perdrien el seu caràcter. Com que a Hongria tot anava lent, el reaggae, com el genial Gróf Balázs féu notar una vegada, estava de moda.
Jo no m'assabentava de res. Gràcies al Zero Sounds i d'altres blogs coneguí Adrian Sherwood, On-U-Sound i tot un reguitzell de bandes de só molt similar. Precisament les bandes que hauria d'haver escoltat abans de d'atipar-me de discos de Two Lone Swordsmen. Si més no hauria pogut saber que Stockwell Steppas no volia dir cap altra cosa que steppers del barri de Stockwell, Londres. I les (molt) extranyes peçes de roba representades a la portada haurien estat, bé, traçables. Això per no esmentar l'estètica del Stay Down.
I bé, ara ja no té sentit pensar-hi gaire més. Fou com fou, gens especialment brillant o divertit. Deu, quinze anys després guanyí una mica més de comprensió sobre tot allò, ja quan ningú en parla, segurament ni tan sols a Hongria. A l'Adrian Sherwood li passa com a en Lin Biao, que ja ningú no s'en recorda. Això és tot.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada