Salta al contingut principal

Els anys que escoltàrem dub

La meva etapa d'escolta de música electrònica començà compulsivament, amb ansietat. Nouvingut a un món del qual desconexia pràcticament tot, i a més a més procedent d'un altre que —pensava erròniament que— dominava completament, de seguida volguí conèixer-ho tot. No cal dir que no m'en sortí ni que, per descomptat, fou millor així.

Buscava el mateix tipus de música energètica que havia començat a tastar gràcies a grups como Front 242, però amb una forma més immediata, més commercial. Sense saber-ne res topí, naturalment, amb els noms més coneguts, els més esmentats a les revistes i als catàlegs de venda per correu —llavors no existia la venda per internet i tot era d'allò més rústic i reconfortant—, nähmlich: Autechre, tota la colla de bandes Warp i, sobre tot, The Sabres of Paradise.

No cal dir que jo no estava preparar per comprendre el Haunted Dancehall. No l'entenia i de fet era d'allò més oposat al que veritablement cercava. Però, com que tenia aquell excel·lent doble vinil a casa i calia donar-li alguna sortida, l'escoltí. Una vegada, deu vegades, cent-i-una vegades. No m'en cansava mai. Molt aviat perdí l'interès per la música electrònica de tipus industrial o dance i em concentrí a l'IDM, que és com prou estúpidament anomenaven aquell tipus de música. De fet recordo el moment que escoltí, per primera vegada, un tema de Sabres of Paradise que no hi tenia res a veure, a una botiga a prop de la catedral de Valladolid: ritme, bombo, dance. Això que sona no és Sabres of Paradise, li diguí al botiguer. Són ells, m'assegurà.

L'escoltava, en llegia ressenyes i comentaris, però no l'entenia. Els termes que la crítica especialitzada feia servir per descriure'l m'eren desconeguts. No savia pas què era allò de l'electro, i no tenia gens clar què era el dub.

La situació es complicà quan The Sabres plegaren i l'Andrew Weatherall creà Two Lone Swordsmen. Aquí les referències dub haurien estat evidents per a qualsevol que en conegués ni que fos una mica del tema. Però no pas jo. Escoltava i escoltava, i no sabia pas què era allò que escoltava.

Uns anys després esdevinguí, de fet, un escoltador habitual de dub, sense adonarme'n. La meva etapa budapestina transcorregué, en bona part, a dins d'antros on la música que sonava era efectivament dub. Es tractava de las romkocsmák que, amb la incorporació de la ciutat als fluixos del turisme global, perdrien el seu caràcter. Com que a Hongria tot anava lent, el reaggae, com el genial Gróf Balázs féu notar una vegada, estava de moda.


Jo no m'assabentava de res. Gràcies al Zero Sounds i d'altres blogs coneguí Adrian Sherwood, On-U-Sound i tot un reguitzell de bandes de só molt similar. Precisament les bandes que hauria d'haver escoltat abans de d'atipar-me de discos de Two Lone Swordsmen. Si més no hauria pogut saber que Stockwell Steppas no volia dir cap altra cosa que steppers del barri de Stockwell, Londres. I les (molt) extranyes peçes de roba representades a la portada haurien estat, bé, traçables. Això per no esmentar l'estètica del Stay Down.


I bé, ara ja no té sentit pensar-hi gaire més. Fou com fou, gens especialment brillant o divertit. Deu, quinze anys després guanyí una mica més de comprensió sobre tot allò, ja quan ningú en parla, segurament ni tan sols a Hongria. A l'Adrian Sherwood li passa com a en Lin Biao, que ja ningú no s'en recorda. Això és tot. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Reality Bites

Després de xafardejar una mica a la Troa, baixàrem cap a plaça Catalunya. Volíem fer el mateix a La Indepe (aka Les Voltes). En passar per la plaça de l'Hospital, vérem al voltant de cent persones concentrades davant la seu de la Generalitat. Ordenades a les escales, perfectamente arrenglerades. A les seves mans sostenien fulls grocs, sense cap mena de text o d'inscripció. Majoritariament dones de mitjana edat, algún cinquentí. Una veu llegia un manifest, parlava de no conformar-se, no rendir-se etc. Hi havia fotos dels presos polítics i, en acabar, cantaren l'himne amb desgana. Tot plegat resultava força penible. [L'endemà el feixiste Diari de Girona (Prensa Ibérica) en informava amb una nota escarida]

L'endemà de la desfeta

Al final la Lily, la germana de la Joana, és qui millor l'encertà. «Yo no votaré independentista porque no quiero que vengan los españoles y lo jodan todo » , ens digué, passant-se al castellà, potser en tenir-nos al davant. Els espanyols, en canvi, votàrem les CUP, qui sap si una mica esbojarradament. Ah les CUP. Fins i tot en Bernat Dedéu, que abans que caiguessin totes les màscares fou davant de la conselleria el dia i la nit de l' alçament tumultuós que portaria els Jordis a la presó — dies marvellosos —, hi era enamorat. En un gir argumentatiu impropi de la alt-right a què se suposa que pertany, ens parlà de la necessitat de fer caure les màscares, perquè l'estat espanyol mostrés per fi el seu veritable rostre: primitiu, autoritari, repressiu, feixista. RAF en estat pur. I les màscares caigueren. Si algú tenia cap dubte de què és o representa un guàrdia civil o un policia espanyol —o, de fet, qualsevol policia quan tú fas allò que el poder no vol que facis—, l...

Esperant la tempesta

Han estat més de dues setmanes d'una calma tensa. Els jutges i cossos policials que constitueixen els músculs de la dictadura espanyola han seguit fil per randa les instruccions que els havien estat donades. Calia esperar que es celebressin les eleccions abans de desfermar la repressió contra els sediciosos, i així s'ha fet. Avui convenia començar a senyalar els següents que entraran a la garjola, i així s'ha fet. Demà ja tocarà posar fil a l'agulla, per fi. Així es farà. Al nostre llogaret tot segueix igual. Les mateixes estelades, alguna monàrquica —m oltes menys que no pas es podria esperar d'un poble, que, si jutgem pel que se sent al carrer, té un demble bàsicament lerrouxista... i un batlle convergent — i, de tant en tant, algun cartell de les Cup arrencat. A la barana de cristal de l'antic Mercadona que toca a la baixada de l'estació hi van posar un gran, de roba, del Psc. Hi va durar tres o quatre dies. C'est pas mal. Por i angoixa porten ...