El temps amuntegat

Han estat més de dues setmanes d'una calma tensa. Els jutges i cossos policials que constitueixen els músculs de la dictadura espanyola han seguit fil per randa les instruccions que els havien estat donades. Calia esperar que es celebressin les eleccions abans de desfermar la repressió contra els sediciosos, i així s'ha fet. Avui convenia començar a senyalar els següents que entraran a la garjola, i així s'ha fet. Demà ja tocarà posar fil a l'agulla, per fi. Així es farà. Al nostre llogaret tot segueix igual. Les mateixes estelades, alguna monàrquica —m oltes menys que no pas es podria esperar d'un poble, que, si jutgem pel que se sent al carrer, té un demble bàsicament lerrouxista... i un batlle convergent — i, de tant en tant, algun cartell de les Cup arrencat. A la barana de cristal de l'antic Mercadona que toca a la baixada de l'estació hi van posar un gran, de roba, del Psc. Hi va durar tres o quatre dies. C'est pas mal. Por i angoixa porten

Avui hem portat a esterilitzar en Totó. Ja no sentirà la necessitat de sortir a la cerca de femelles ni de barallar-se amb d'altres gats. Tindrà menys necessitats, patirà menys, serà més feliç. En sentir els arguments de veterinaris i amics dels animals en defensa de la seva esterilització, és impossible no tenir la impressió que són igualment aplicables als humans. Tant de bo els leviathans del món en prenguessin nota. Els estats només són efectius quan es tracta de provocar sofriment, enriquir degenerats o destruir el planeta.

« La llibertat i la vida ens les poden arrabassar. La dignitat no .» Així es va adreçar el socialdemòcrata Otto Wels als parlamentaris presents al Reichstag el vint-i-tres de març de 1933. Diuen la llegenda i la wikipedia que el tal Wels era una bona peça: el sis de desembre de 1918 no havia dubtat a ordenar disparar contra els espartaquistes, en la millor tradició socialdemòcrata. Setze morts. Tanmateix, d'intel·ligència en tenia prou com per saver que ja no hi tenia res a perdre. Potser tampoc a guanyar però, per què fer concessions a uns enemics que només desitjaven anihilar-lo? Per què donar-los també el plaer d'humiliar-lo? Els qui no dubtaren a enviar al TOP aquells que gosaren encerclar el parlament a fin de protestar contra les retallades sociòpates haurien d'haver pres nota. Posar-se de genolls davant qui de tota manera et destruirà, facis el que facis, no serveix de res . Aquesta vegada, i es tracta de quelcom gens habitual, teníeu raó . Aquesta vegada el

L'escriptor català intemporal per excel·lència es diu Josep Pla. Deu ser un dels escriptors més excessivament sobrevalorats de la història. També dels més prolífics, és clar. És que té quelcom d'especial el seu verb, directe però no particularment brillant? Doncs que traspua el seu pensament reaccionari que fa goig de veure'l. Per això em resulta tan difícil pair la dèria dels catalans amb en Pla: perquè d'entre tots els escriptors que tenien per escollir com a figura totèmica —i Ho-Chi-Minhs, quatre comptats, però escriptors, a manta—, triaren precisament aquest. Ara va Destino —l'editorial falangista que va fer més pel catalanisme que Serra d'Or , si acceptem el punt de vista dels terceraviïstes desfermats— i publica un volum de texts inèdits que deixa tothom bavejant, en palesar el seu antifranquisme . Antifranquisme que en tot cas va manifestar després d'haver contribuit a la victòria del franquisme, i només perquè el règim es va entestar en l'anorr

Mare meva l'entrevista d'en Jordi Nopca amb en Jordi Amat al suplement literari de l'Ara. Quan, a partir del setembre, l’espanyolisme —que hi era— es va articular i a més va sortir al carrer, la situació estava tan polaritzada que es va assumir que hi havia mostres de feixisme que apareixien i que fins llavors estaven tancades a l’habitació de les rates.  És a dir, quan els feixistes van sortir al carrer... es va assumir que efectivament hi sortien . I tot això en estar la situació tan polaritzada . Això podria voler dir no res que es tracta d'un error ortogràfic i en realitat n'Amat parlava dels monstres i no de les mostres que les dificultats d'en Jordi —en Nopca no, n'Amat— per escriure texts llegibles tenen el seu origen a la seva particular manera d'enraonar. Proposo la següent traducció amatés-català: «A partir del setembre, l'articulació de l’espanyolisme va fer surar un feixisme que fins llavors havia estat tancat a l'habit