Passa al contingut principal

El català impassible

Mare meva l'entrevista d'en Jordi Nopca amb en Jordi Amat al suplement literari de l'Ara.

Quan, a partir del setembre, l’espanyolisme —que hi era— es va articular i a més va sortir al carrer, la situació estava tan polaritzada que es va assumir que hi havia mostres de feixisme que apareixien i que fins llavors estaven tancades a l’habitació de les rates. 

És a dir, quan els feixistes van sortir al carrer... es va assumir que efectivament hi sortien. I tot això en estar la situació tan polaritzada.

Això podria voler dir
  1. no res
  2. que es tracta d'un error ortogràfic i en realitat n'Amat parlava dels monstres i no de les mostres
  3. que les dificultats d'en Jordi —en Nopca no, n'Amat— per escriure texts llegibles tenen el seu origen a la seva particular manera d'enraonar. Proposo la següent traducció amatés-català: «A partir del setembre, l'articulació de l’espanyolisme va fer surar un feixisme que fins llavors havia estat tancat a l'habitació de les rates». Però això n'Amat no ho dirà mai, perquè en certa manera estableix una relació, que fins i tot es podria arribar a considerar d'equivalència, entre una cosa i l'altra. I això no. Els bons nanos de la tercera via no parlen així, oh no.
Es va plantejar tot d’una manera tan crua que no hi va haver un judici sobre les feres que havien tret al carrer. 

No sé pas si és ambigu a dretcient, però fixeu-vos en la curosa manca d'exactitud. Allò que s'esdevé perquè algú fa allò necessari a fin que s'esdevingui, es planteja d'una manera crua. Les feres les han tretes al carrer. No se sap qui. Voldria creure que assenyala els cervells del tripartit monàrquic, la casa reial, les patronals catalanes o directament La Caixa; temo però que simplement vulgui dir que la culpa és dels independentistes, que s'abillen com putes. Perquè? Doncs perquè a continuació diu

Tota vegada que això, acabi com acabi, els que vivim aquí haurem de seguir convivint, preferiria que les mostres de feixisme fossin residuals i no les veiés pel centre de Barcelona. Entenc que algú digui: "Si això hi era, que surti". Però quan es trenca el consens surten els monstres. A la ‘polis’, el millor que podem fer és que els monstres no participin del debat públic. Les posicions enfrontades sí, naturalment, però les formes de violència, siguin les que siguin, impossibiliten el debat públic.

...la qual cosa significa que la culpa és dels indepes, que amb la seva insistència trenquen el consens, i treuen de polleguera els feixistes, i no els deixen cap alternativa que no sigui sortir del seu amatagall a masegar qualsevol que trobin al seu camí... cap al míting de velles glòries del socialisme i la literatura convertides —ja fa temps— al falangisme.

Cap al final de l'entrevista, per acabar d'adobar-ho, rebla

Durant la crisi, Mas va implementar una sèrie de polítiques econòmiques que no em semblen criticables. 

Posar al front de la sanitat a un lunàtic sociòpata amb lligams amb el sector de la sanitat privada a fin d'implementar retallades assassines no és doncs criticable. Mantenir el finançament de l'escola privada alhora que es somet la pública a retallades, tampoc. No pas per en Jordi Amat.

Doncs bé, molt bé.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els catalans que doblepensaven

Llegí les meditacions en el desert del insofrible Gaziel en traducció castellana, a Múrcia, ja fa gairebé deu anys. Pensí que era el típic fatxa malparit de talent excessivament sobrevalorat . Avui he tingut ocasió de fullejar l'original català reeditat recentment per l'Altra Editorial a la biblioteca de Maçanet. L'edat dona agudesa i ara ho veig d'una manera una mica diferent. El seu posicionament al costat de l'Estat i els poders econòmics el situa indubtablement al camp del feixisme. El seu rebuig estètic de l'experiència falangista, però, és un matís que no podem deixar de banda. Ell hagués volgut una democràcia d'estil europeu, és a dir, un estat totalitari modern que fabriqués consens sense recòrrer a la força, primera i favorita eina dels primitius estats del sud d'Europa per a la resolució de tota mena de conflictes. [I, al cap a la fi, també de la resta d'estats quan la gent s'entesta a demanar coses amb més intensitat que allò con...

Memòria del sequeral

La bèstia hi era, sempre hi havia estat. Més o menys adormida, amb un son lleuger, intranquil, desitjós d'esvair-se, com una becaina de quaranta anys que fregués la seva fi. Ara l'hem despertada, diuen. La qual cosa és dolenta, diuen també. Els més càndids s'adonen, esborronats, que la bèstia no era una colla de sorges amb el cap al zero. N'hi havia d'això, de fet n'hi ha cada vegada més. Allò que els fa esporuguir, però, és descobrir que la veïna del 2n 6èna, castellanoparlant, els vol degollar. Tant de bo el Tejero hagués reeixit! Necessitem un nou Franco. Etc. El MH 130è diu des de el seu exili de chips & musclos que ningú no podrà mai trencar l'amistat fraternal que uneix els catalans amb Espanya. El guerxo empresonat ens parla de l'amor, virtut cristiana; sembla que llegiria la biblia entre barrots, amb fruïció... si li ho permetessin. Atès que un exemplar en català que havia de rebre va ser tornat amb un banderí espanyol enganxat al paquet ...

L'endemà de la desfeta

Al final la Lily, la germana de la Joana, és qui millor l'encertà. «Yo no votaré independentista porque no quiero que vengan los españoles y lo jodan todo » , ens digué, passant-se al castellà, potser en tenir-nos al davant. Els espanyols, en canvi, votàrem les CUP, qui sap si una mica esbojarradament. Ah les CUP. Fins i tot en Bernat Dedéu, que abans que caiguessin totes les màscares fou davant de la conselleria el dia i la nit de l' alçament tumultuós que portaria els Jordis a la presó — dies marvellosos —, hi era enamorat. En un gir argumentatiu impropi de la alt-right a què se suposa que pertany, ens parlà de la necessitat de fer caure les màscares, perquè l'estat espanyol mostrés per fi el seu veritable rostre: primitiu, autoritari, repressiu, feixista. RAF en estat pur. I les màscares caigueren. Si algú tenia cap dubte de què és o representa un guàrdia civil o un policia espanyol —o, de fet, qualsevol policia quan tú fas allò que el poder no vol que facis—, l...