Passa al contingut principal

El català impassible

Mare meva l'entrevista d'en Jordi Nopca amb en Jordi Amat al suplement literari de l'Ara.

Quan, a partir del setembre, l’espanyolisme —que hi era— es va articular i a més va sortir al carrer, la situació estava tan polaritzada que es va assumir que hi havia mostres de feixisme que apareixien i que fins llavors estaven tancades a l’habitació de les rates. 

És a dir, quan els feixistes van sortir al carrer... es va assumir que efectivament hi sortien. I tot això en estar la situació tan polaritzada.

Això podria voler dir
  1. no res
  2. que es tracta d'un error ortogràfic i en realitat n'Amat parlava dels monstres i no de les mostres
  3. que les dificultats d'en Jordi —en Nopca no, n'Amat— per escriure texts llegibles tenen el seu origen a la seva particular manera d'enraonar. Proposo la següent traducció amatés-català: «A partir del setembre, l'articulació de l’espanyolisme va fer surar un feixisme que fins llavors havia estat tancat a l'habitació de les rates». Però això n'Amat no ho dirà mai, perquè en certa manera estableix una relació, que fins i tot es podria arribar a considerar d'equivalència, entre una cosa i l'altra. I això no. Els bons nanos de la tercera via no parlen així, oh no.
Es va plantejar tot d’una manera tan crua que no hi va haver un judici sobre les feres que havien tret al carrer. 

No sé pas si és ambigu a dretcient, però fixeu-vos en la curosa manca d'exactitud. Allò que s'esdevé perquè algú fa allò necessari a fin que s'esdevingui, es planteja d'una manera crua. Les feres les han tretes al carrer. No se sap qui. Voldria creure que assenyala els cervells del tripartit monàrquic, la casa reial, les patronals catalanes o directament La Caixa; temo però que simplement vulgui dir que la culpa és dels independentistes, que s'abillen com putes. Perquè? Doncs perquè a continuació diu

Tota vegada que això, acabi com acabi, els que vivim aquí haurem de seguir convivint, preferiria que les mostres de feixisme fossin residuals i no les veiés pel centre de Barcelona. Entenc que algú digui: "Si això hi era, que surti". Però quan es trenca el consens surten els monstres. A la ‘polis’, el millor que podem fer és que els monstres no participin del debat públic. Les posicions enfrontades sí, naturalment, però les formes de violència, siguin les que siguin, impossibiliten el debat públic.

...la qual cosa significa que la culpa és dels indepes, que amb la seva insistència trenquen el consens, i treuen de polleguera els feixistes, i no els deixen cap alternativa que no sigui sortir del seu amatagall a masegar qualsevol que trobin al seu camí... cap al míting de velles glòries del socialisme i la literatura convertides —ja fa temps— al falangisme.

Cap al final de l'entrevista, per acabar d'adobar-ho, rebla

Durant la crisi, Mas va implementar una sèrie de polítiques econòmiques que no em semblen criticables. 

Posar al front de la sanitat a un lunàtic sociòpata amb lligams amb el sector de la sanitat privada a fin d'implementar retallades assassines no és doncs criticable. Mantenir el finançament de l'escola privada alhora que es somet la pública a retallades, tampoc. No pas per en Jordi Amat.

Doncs bé, molt bé.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els catalans que doblepensaven

Llegí les meditacions en el desert del insofrible Gaziel en traducció castellana, a Múrcia, ja fa gairebé deu anys. Pensí que era el típic fatxa malparit de talent excessivament sobrevalorat . Avui he tingut ocasió de fullejar l'original català reeditat recentment per l'Altra Editorial a la biblioteca de Maçanet. L'edat dona agudesa i ara ho veig d'una manera una mica diferent. El seu posicionament al costat de l'Estat i els poders econòmics el situa indubtablement al camp del feixisme. El seu rebuig estètic de l'experiència falangista, però, és un matís que no podem deixar de banda. Ell hagués volgut una democràcia d'estil europeu, és a dir, un estat totalitari modern que fabriqués consens sense recòrrer a la força, primera i favorita eina dels primitius estats del sud d'Europa per a la resolució de tota mena de conflictes. [I, al cap a la fi, també de la resta d'estats quan la gent s'entesta a demanar coses amb més intensitat que allò con...

Els anys que escoltàrem dub

La meva etapa d'escolta de música electrònica començà compulsivament, amb ansietat. Nouvingut a un món del qual desconexia pràcticament tot, i a més a més procedent d'un altre que —pensava erròniament que— dominava completament, de seguida volguí conèixer-ho tot. No cal dir que no m'en sortí ni que, per descomptat, fou millor així. Buscava el mateix tipus de música energètica que havia començat a tastar gràcies a grups como Front 242, però amb una forma més immediata, més commercial. Sense saber-ne res topí, naturalment, amb els noms més coneguts, els més esmentats a les revistes i als catàlegs de venda per correu —llavors no existia la venda per internet i tot era d'allò més rústic i reconfortant—, nähmlich: Autechre, tota la colla de bandes Warp i, sobre tot, The Sabres of Paradise . No cal dir que jo no estava preparar per comprendre el Haunted Dancehall . No l'entenia i de fet era d'allò més oposat al que veritablement cercava. Però, com que tenia aq...

Reality Bites

Després de xafardejar una mica a la Troa, baixàrem cap a plaça Catalunya. Volíem fer el mateix a La Indepe (aka Les Voltes). En passar per la plaça de l'Hospital, vérem al voltant de cent persones concentrades davant la seu de la Generalitat. Ordenades a les escales, perfectamente arrenglerades. A les seves mans sostenien fulls grocs, sense cap mena de text o d'inscripció. Majoritariament dones de mitjana edat, algún cinquentí. Una veu llegia un manifest, parlava de no conformar-se, no rendir-se etc. Hi havia fotos dels presos polítics i, en acabar, cantaren l'himne amb desgana. Tot plegat resultava força penible. [L'endemà el feixiste Diari de Girona (Prensa Ibérica) en informava amb una nota escarida]