Passa al contingut principal

El català impassible

Mare meva l'entrevista d'en Jordi Nopca amb en Jordi Amat al suplement literari de l'Ara.

Quan, a partir del setembre, l’espanyolisme —que hi era— es va articular i a més va sortir al carrer, la situació estava tan polaritzada que es va assumir que hi havia mostres de feixisme que apareixien i que fins llavors estaven tancades a l’habitació de les rates. 

És a dir, quan els feixistes van sortir al carrer... es va assumir que efectivament hi sortien. I tot això en estar la situació tan polaritzada.

Això podria voler dir
  1. no res
  2. que es tracta d'un error ortogràfic i en realitat n'Amat parlava dels monstres i no de les mostres
  3. que les dificultats d'en Jordi —en Nopca no, n'Amat— per escriure texts llegibles tenen el seu origen a la seva particular manera d'enraonar. Proposo la següent traducció amatés-català: «A partir del setembre, l'articulació de l’espanyolisme va fer surar un feixisme que fins llavors havia estat tancat a l'habitació de les rates». Però això n'Amat no ho dirà mai, perquè en certa manera estableix una relació, que fins i tot es podria arribar a considerar d'equivalència, entre una cosa i l'altra. I això no. Els bons nanos de la tercera via no parlen així, oh no.
Es va plantejar tot d’una manera tan crua que no hi va haver un judici sobre les feres que havien tret al carrer. 

No sé pas si és ambigu a dretcient, però fixeu-vos en la curosa manca d'exactitud. Allò que s'esdevé perquè algú fa allò necessari a fin que s'esdevingui, es planteja d'una manera crua. Les feres les han tretes al carrer. No se sap qui. Voldria creure que assenyala els cervells del tripartit monàrquic, la casa reial, les patronals catalanes o directament La Caixa; temo però que simplement vulgui dir que la culpa és dels independentistes, que s'abillen com putes. Perquè? Doncs perquè a continuació diu

Tota vegada que això, acabi com acabi, els que vivim aquí haurem de seguir convivint, preferiria que les mostres de feixisme fossin residuals i no les veiés pel centre de Barcelona. Entenc que algú digui: "Si això hi era, que surti". Però quan es trenca el consens surten els monstres. A la ‘polis’, el millor que podem fer és que els monstres no participin del debat públic. Les posicions enfrontades sí, naturalment, però les formes de violència, siguin les que siguin, impossibiliten el debat públic.

...la qual cosa significa que la culpa és dels indepes, que amb la seva insistència trenquen el consens, i treuen de polleguera els feixistes, i no els deixen cap alternativa que no sigui sortir del seu amatagall a masegar qualsevol que trobin al seu camí... cap al míting de velles glòries del socialisme i la literatura convertides —ja fa temps— al falangisme.

Cap al final de l'entrevista, per acabar d'adobar-ho, rebla

Durant la crisi, Mas va implementar una sèrie de polítiques econòmiques que no em semblen criticables. 

Posar al front de la sanitat a un lunàtic sociòpata amb lligams amb el sector de la sanitat privada a fin d'implementar retallades assassines no és doncs criticable. Mantenir el finançament de l'escola privada alhora que es somet la pública a retallades, tampoc. No pas per en Jordi Amat.

Doncs bé, molt bé.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Memòria del sequeral

La bèstia hi era, sempre hi havia estat. Més o menys adormida, amb un son lleuger, intranquil, desitjós d'esvair-se, com una becaina de quaranta anys que fregués la seva fi. Ara l'hem despertada, diuen. La qual cosa és dolenta, diuen també. Els més càndids s'adonen, esborronats, que la bèstia no era una colla de sorges amb el cap al zero. N'hi havia d'això, de fet n'hi ha cada vegada més. Allò que els fa esporuguir, però, és descobrir que la veïna del 2n 6èna, castellanoparlant, els vol degollar. Tant de bo el Tejero hagués reeixit! Necessitem un nou Franco. Etc. El MH 130è diu des de el seu exili de chips & musclos que ningú no podrà mai trencar l'amistat fraternal que uneix els catalans amb Espanya. El guerxo empresonat ens parla de l'amor, virtut cristiana; sembla que llegiria la biblia entre barrots, amb fruïció... si li ho permetessin. Atès que un exemplar en català que havia de rebre va ser tornat amb un banderí espanyol enganxat al paquet

Reality Bites

Després de xafardejar una mica a la Troa, baixàrem cap a plaça Catalunya. Volíem fer el mateix a La Indepe (aka Les Voltes). En passar per la plaça de l'Hospital, vérem al voltant de cent persones concentrades davant la seu de la Generalitat. Ordenades a les escales, perfectamente arrenglerades. A les seves mans sostenien fulls grocs, sense cap mena de text o d'inscripció. Majoritariament dones de mitjana edat, algún cinquentí. Una veu llegia un manifest, parlava de no conformar-se, no rendir-se etc. Hi havia fotos dels presos polítics i, en acabar, cantaren l'himne amb desgana. Tot plegat resultava força penible. [L'endemà el feixiste Diari de Girona (Prensa Ibérica) en informava amb una nota escarida]

Adri spielt auf

L'escriptor català intemporal per excel·lència es diu Josep Pla. Deu ser un dels escriptors més excessivament sobrevalorats de la història. També dels més prolífics, és clar. És que té quelcom d'especial el seu verb, directe però no particularment brillant? Doncs que traspua el seu pensament reaccionari que fa goig de veure'l. Per això em resulta tan difícil pair la dèria dels catalans amb en Pla: perquè d'entre tots els escriptors que tenien per escollir com a figura totèmica —i Ho-Chi-Minhs, quatre comptats, però escriptors, a manta—, triaren precisament aquest. Ara va Destino —l'editorial falangista que va fer més pel catalanisme que Serra d'Or , si acceptem el punt de vista dels terceraviïstes desfermats— i publica un volum de texts inèdits que deixa tothom bavejant, en palesar el seu antifranquisme . Antifranquisme que en tot cas va manifestar després d'haver contribuit a la victòria del franquisme, i només perquè el règim es va entestar en l'anorr