Llegir avui L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya fa mal. No pas per la seva descripció d'un passat terrible, meticulosa taxonomia d'una interminable tirallonga d'injustícies, sinó perquè les idees menyspreables de què ens parla mai no han perdut la seva vigència, mai no han deixat d'estar hegemòniques; perquè aquells que tingueren el poder necessari per posar-les en pràctica, per oprimir i provar de destruir tot un poble, també pugueren transmetre als seus hereus, juntament amb els seus cognoms, aquest poder i la voluntat d'exercir-lo. Ens parla, en definitiva, d'atrocitats que tornaran a esdevenir-se, perquè els qui les portaran a terme han trobat l'avinentesa, posseeixen el monopoli d'una força que fa temps desitjen fer servir, i van curulls de coca.
La merda estava allí, amagada sota una capa de ximpleria xarona que alguns, amb prou esforços, arribàrem a trobar simpàtica. Un exercici d'estetització de la vulgaritat que ha resultat eixorc perquè, recordin, les màscares han caigut i ara tothom sap qui i com és el seu veí.
A l'epígraf 30è de la segona part, Exclusió de la llengua catalana, de la història i el dret de Catalunya a la Universitat de Barcelona —pàgina 405 de l'edició clàssica de l'abadia de Montserrat—, llegeixo
El mes de juny d'aquell any 1939, un catedràtic de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Madrid, Ángel González Palencia, donava una conferència a Barcelona en la qual exposava les bases que havien de fonamentar l'enseñament «en la España que nace». El diari falangista Solidaridad Nacional, en donar-ne la ressenya, la titulava així: «La enseñanza literaria en España debe tener unidad lingüística». El Dr. González Palencia deia:
«Ha de mantenerse la unidad lingüística como instrumento de poder, seguros, como Nebrija decía con razón, de que la lengua es compañera del Imperio. Y hemos de convencer a los obcecados de que es una locura prescindir de una lengua con la que se entienden ochenta millones de hombres en el mundo, para usar otra que no sirve más que para andar por casa».
Es tracta només d'un dels moltíssims exemples, no particularment cridaner, a desgrat de la seva cruesa. Si l'he triat és perquè palesa com la merda ens envolta sense que ens n'adonem.
El cognom Palencia no és gaire habitual, i la seva combinació amb González encara menys. Tanmateix, als qui han viscut a Múrcia els resulta familiar. Heus ací perquè:
Ángel GP fou, diuen, un arabista de prestigi, autor de nombrosos llibres sobre literatura, història i llengua i cultura aràbigues. Un erudit. Com tants, ja se sap, sempre que no surti el tema.
La llibreria González Palencia, que ara és una de les (moltes) Diego Marín, fou fundada pel seu fill, Luis González Palencia, catedràtic de literatura espanyola —me'n assabento per una nota necrològica de 2007 de la web de La Verdad, que conserva el disseny d'aquells anys, amb els seus colors taronja i violeta, els mateixos que també feia servir Latbus— al institut Alfonso X el Sabio. Així ens en parla un tal Juan Barceló Jiménez al mateix diari:
[...] la famosa Librería González Palencia, que permanece en la Calle de la Merced, hoy propiedad de Diego Marín, estaba dedicada a los libros de texto y suministros de material, regentada por Lolita, primera esposa de González Palencia [...]
Només cal una mica més de recerca per trobar un volum escrit per Luis GP i que porta el títol Andalucía, tierra cercada. L'editorial Zero el publicà el 1977 i, si hem de creure allò que diu la contraportada, constitueix
el testimonio poético del encuentro del autor con el pueblo andaluz sumido en la explotación, pero que se rebela desde sus mismas raíces.
Luis González Palencia, murciano, comienza su compromiso con la lucha del pueblo en la Universidad de Murcia, en los años 1967-68. Por sus actividades se le expedienta. A partir de entonces descubre Andalucía y al hombre andaluz. En Granada, y posteriormente en Málaga, trabaja con la clase obrera, a su servicio, como abogado laboralista.
Un cuc a l'orella em diu que aquesta simpatia cap al poble andalús mai no tingué un equivalent envers d'altres —per dir-ho d'alguna manera— oprimits.
La merda és a tot arreu. Sempre hi ha estat.
After summer is winter, and after winter summer. They wait patient and potent, for here shall They reign again.
La merda estava allí, amagada sota una capa de ximpleria xarona que alguns, amb prou esforços, arribàrem a trobar simpàtica. Un exercici d'estetització de la vulgaritat que ha resultat eixorc perquè, recordin, les màscares han caigut i ara tothom sap qui i com és el seu veí.
A l'epígraf 30è de la segona part, Exclusió de la llengua catalana, de la història i el dret de Catalunya a la Universitat de Barcelona —pàgina 405 de l'edició clàssica de l'abadia de Montserrat—, llegeixo
El mes de juny d'aquell any 1939, un catedràtic de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Madrid, Ángel González Palencia, donava una conferència a Barcelona en la qual exposava les bases que havien de fonamentar l'enseñament «en la España que nace». El diari falangista Solidaridad Nacional, en donar-ne la ressenya, la titulava així: «La enseñanza literaria en España debe tener unidad lingüística». El Dr. González Palencia deia:«Ha de mantenerse la unidad lingüística como instrumento de poder, seguros, como Nebrija decía con razón, de que la lengua es compañera del Imperio. Y hemos de convencer a los obcecados de que es una locura prescindir de una lengua con la que se entienden ochenta millones de hombres en el mundo, para usar otra que no sirve más que para andar por casa».
Es tracta només d'un dels moltíssims exemples, no particularment cridaner, a desgrat de la seva cruesa. Si l'he triat és perquè palesa com la merda ens envolta sense que ens n'adonem.
El cognom Palencia no és gaire habitual, i la seva combinació amb González encara menys. Tanmateix, als qui han viscut a Múrcia els resulta familiar. Heus ací perquè:
Ángel GP fou, diuen, un arabista de prestigi, autor de nombrosos llibres sobre literatura, història i llengua i cultura aràbigues. Un erudit. Com tants, ja se sap, sempre que no surti el tema.
La llibreria González Palencia, que ara és una de les (moltes) Diego Marín, fou fundada pel seu fill, Luis González Palencia, catedràtic de literatura espanyola —me'n assabento per una nota necrològica de 2007 de la web de La Verdad, que conserva el disseny d'aquells anys, amb els seus colors taronja i violeta, els mateixos que també feia servir Latbus— al institut Alfonso X el Sabio. Així ens en parla un tal Juan Barceló Jiménez al mateix diari:
[...] la famosa Librería González Palencia, que permanece en la Calle de la Merced, hoy propiedad de Diego Marín, estaba dedicada a los libros de texto y suministros de material, regentada por Lolita, primera esposa de González Palencia [...]
Només cal una mica més de recerca per trobar un volum escrit per Luis GP i que porta el títol Andalucía, tierra cercada. L'editorial Zero el publicà el 1977 i, si hem de creure allò que diu la contraportada, constitueix
el testimonio poético del encuentro del autor con el pueblo andaluz sumido en la explotación, pero que se rebela desde sus mismas raíces.
Luis González Palencia, murciano, comienza su compromiso con la lucha del pueblo en la Universidad de Murcia, en los años 1967-68. Por sus actividades se le expedienta. A partir de entonces descubre Andalucía y al hombre andaluz. En Granada, y posteriormente en Málaga, trabaja con la clase obrera, a su servicio, como abogado laboralista.
Un cuc a l'orella em diu que aquesta simpatia cap al poble andalús mai no tingué un equivalent envers d'altres —per dir-ho d'alguna manera— oprimits.
La merda és a tot arreu. Sempre hi ha estat.
After summer is winter, and after winter summer. They wait patient and potent, for here shall They reign again.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada