Los catalanes son unos raros de cuidado, em deia la Conny fa anys i panys. Quina raó tenia! Gent rara amb costums extranys, com ara amuntegarse els uns a sobre dels altres per construir aquests castells de cartes 3D que esfereeixen els traumatòlegs, extraviar-se al bosc ombrívol a la cerca de bolets que haurien pogut comprar a qualsevol mercat, esmerçar passió i ous a la dança més fada que mai hagi estat concebuda, omplir els belens de personatges que caguen o no enviar els seus cossos represius a fotre hòsties a d'altres pobles igualment rarus.
Però la seva raresa més desconcertant, que mai no deixarà de sorprendre'm, és de bon tros la seva dèria amb la filologia hispànica.
Costa imaginar una matèria més ensopidora, una literatura més curulla de figures ridícules i reaccionàries. Dels seus il·lustres crítics, erudits i estudiosos, millor no parlar-ne.
En Jordi Amat és un de tants catalans presoners d'aquesta fal·lera. Als meus ulls més ben equidistant, jordievolista, andujarista. És a dir, ideològicament gens proper. Cosa que no impedí que qui escriu aquestes ratlles gaudís el seu molt polèmic El llarg procés.
Aquest llarg procés començaria amb l'assaig de reconstrucció de la cultura nacional catalana que dirigiren antics col·laboradors del cop que enderrocà la República. Terminaria amb una interessadíiiissima distorsió de la història al servei de la perversa idea que cal trencar el lligam amb el benevolent estat espanyol, en comptes de questionar-se si la impossibilitat de establir-hi un altre tipus de relació no hauríem de cercar-la a la ja clàssica intransigència de unes elits catalanes que fan amb el seu poble allò que volen. I, suposo, prollongar aquesta reflexió i autocrítica quaranta anys més pel cap baix. Cervells més capacitats que el meu —els d'Anna Punsoda, Mercé Ibarz o Enric Vila, per esmentar-ne alguns— han analitzat ja les febleses d'aquest argument.
Però, si bandegem la seva tesi fonamental, el seu fil conductor, El llarg procés pot llegir-se com a un who's who del catalanisme, si més no del conservador, el dels becaris d'en Cambó, com se'ls ha arribat a anomenar. La seva —d'en Jordi— sensibilitat progre-possibilista segurament ha de trobar fascinadors els treballs d'aquella colla de feixistes per reconstruir l'existència nacional de Catalunya, rere el seu anorreament de la mà dels espanyols. Anorreament a què, tot s'ha de dir, van contribuir sense plànyer esforços, amb entusiasme: es jugaven el seu patrimoni i, en aquests casos, jasesapetc. Una lectura emocionant, a desgrat del seu verb feixuc. Un verb que esdevé quasibé il·legible quan es passa al castellà, com féu a La primavera de Múnich per racontar les fetes d'en Ridruejo.
És també una lectura esbiaixada. Llegint-lo podríem arribar a la conclusió que el redreçament fou obra, gairebé exclusivament, d'antics feixistes empipats en descobrir —oh, sorpresa!— les veritables intencions del règim del qual havien esdevingut col·laboradors. O, per dir-ho amb els mots de Millet —el llop del Palau no, el pare—, citats per Josep Benet al final del seu L'intent franquista...:
Si ésto es así, ¿cómo quedamos aquellos catalanes que desde los primeros días estuvimos en la zona nacional, cómo quedan aquellos que combatieron o murieron en los frentes nacionales? ¿Es que ellos pueden aceptar que su sacrificio fue hecho para ayudar a poner trabas a la libre expresión de sus hijos en la lengua propia y en su propio país, para destruir su propia lengua y cultura?
Que quedaren força malament no sembla importar gaire per a Jordi Amat, ben disposat a fer els ulls tan grossos com calgui. Els esforços dels antifranquistes d'esquerres, doncs tampoc. Al cap i a la fi, l'exaltació sistemàtica de determinades figures i l'enterboliment intencionat d'altres no suposa cap distorsió maliciosa de la història, ni tan sols si ja fa anys que es promou a nivell institucional. Oi?
I enguany tocava Josep Benet. Un assumpte que n'Amat tenia pendent des de fa temps, com ens explica a un pròleg que per al meu gust té massa d'autoexhibició. No vull ser massa dur: si hagués estat jo l'escollit per tafanejar a l'arxiu personal de Benet, segurament ho hauria fet molt pitjor («Buah tiu no et creuras això, he estat tot el dia xafardejant als papers d'un paio l'òstia d'important, hipercomercial»).
Es una lectura amena. Molt. També emocionant, a estones. El biaix, però, continua essent el mateix. Potser una mica més justificat, al tractar-se d'una biografia. Las circunstàncies i els contactes del personatge són els que són. Es pot argumentar, amb raó, que en aquest cas importa més el fet mateix que Benet defengués a tal esquerrà o tal altre, que no pas els motius pels quals els esmentats esquerrans necessitaven ésser defensats. I tot i així, llegir Com una pàtria fa la impressió que la resistència nacional al franquisme fou cosa de capellanots i gent d'ordre. És l'únic retret que jo li faria a un llibre que suposa un esforç titànic, en no haver-hi cap material publicat en què estrebar-se, tret de la primera part de les memòries de Benet mateix, les quals en tot cas només arriben fins al 36. Calia doncs reconstruir una història personal, any a any, recolzant-se en els papers de Benet, en les hemeroteques i en els records d'altres. I aquesta història havia de posseir qualitat comercial. En Amat se'n va sortir i jo me'n alegro.
Però la seva raresa més desconcertant, que mai no deixarà de sorprendre'm, és de bon tros la seva dèria amb la filologia hispànica.
Costa imaginar una matèria més ensopidora, una literatura més curulla de figures ridícules i reaccionàries. Dels seus il·lustres crítics, erudits i estudiosos, millor no parlar-ne.
Aquest llarg procés començaria amb l'assaig de reconstrucció de la cultura nacional catalana que dirigiren antics col·laboradors del cop que enderrocà la República. Terminaria amb una interessadíiiissima distorsió de la història al servei de la perversa idea que cal trencar el lligam amb el benevolent estat espanyol, en comptes de questionar-se si la impossibilitat de establir-hi un altre tipus de relació no hauríem de cercar-la a la ja clàssica intransigència de unes elits catalanes que fan amb el seu poble allò que volen. I, suposo, prollongar aquesta reflexió i autocrítica quaranta anys més pel cap baix. Cervells més capacitats que el meu —els d'Anna Punsoda, Mercé Ibarz o Enric Vila, per esmentar-ne alguns— han analitzat ja les febleses d'aquest argument.
Però, si bandegem la seva tesi fonamental, el seu fil conductor, El llarg procés pot llegir-se com a un who's who del catalanisme, si més no del conservador, el dels becaris d'en Cambó, com se'ls ha arribat a anomenar. La seva —d'en Jordi— sensibilitat progre-possibilista segurament ha de trobar fascinadors els treballs d'aquella colla de feixistes per reconstruir l'existència nacional de Catalunya, rere el seu anorreament de la mà dels espanyols. Anorreament a què, tot s'ha de dir, van contribuir sense plànyer esforços, amb entusiasme: es jugaven el seu patrimoni i, en aquests casos, jasesapetc. Una lectura emocionant, a desgrat del seu verb feixuc. Un verb que esdevé quasibé il·legible quan es passa al castellà, com féu a La primavera de Múnich per racontar les fetes d'en Ridruejo.
Si ésto es así, ¿cómo quedamos aquellos catalanes que desde los primeros días estuvimos en la zona nacional, cómo quedan aquellos que combatieron o murieron en los frentes nacionales? ¿Es que ellos pueden aceptar que su sacrificio fue hecho para ayudar a poner trabas a la libre expresión de sus hijos en la lengua propia y en su propio país, para destruir su propia lengua y cultura?
Que quedaren força malament no sembla importar gaire per a Jordi Amat, ben disposat a fer els ulls tan grossos com calgui. Els esforços dels antifranquistes d'esquerres, doncs tampoc. Al cap i a la fi, l'exaltació sistemàtica de determinades figures i l'enterboliment intencionat d'altres no suposa cap distorsió maliciosa de la història, ni tan sols si ja fa anys que es promou a nivell institucional. Oi?
I enguany tocava Josep Benet. Un assumpte que n'Amat tenia pendent des de fa temps, com ens explica a un pròleg que per al meu gust té massa d'autoexhibició. No vull ser massa dur: si hagués estat jo l'escollit per tafanejar a l'arxiu personal de Benet, segurament ho hauria fet molt pitjor («Buah tiu no et creuras això, he estat tot el dia xafardejant als papers d'un paio l'òstia d'important, hipercomercial»).
 |
| «Des del 1941, mossèn Pere Ribot (Vilassar de Mar, 1908 - Girona, 1997) convertí l'església de Riells en lloc de refugi i resistència per a intel·lectuals i pensadors catalanistes que fugien de l'ofec del règim dictatorial» Gemma Font i Valentí, A peu pel Montseny oriental |
Es una lectura amena. Molt. També emocionant, a estones. El biaix, però, continua essent el mateix. Potser una mica més justificat, al tractar-se d'una biografia. Las circunstàncies i els contactes del personatge són els que són. Es pot argumentar, amb raó, que en aquest cas importa més el fet mateix que Benet defengués a tal esquerrà o tal altre, que no pas els motius pels quals els esmentats esquerrans necessitaven ésser defensats. I tot i així, llegir Com una pàtria fa la impressió que la resistència nacional al franquisme fou cosa de capellanots i gent d'ordre. És l'únic retret que jo li faria a un llibre que suposa un esforç titànic, en no haver-hi cap material publicat en què estrebar-se, tret de la primera part de les memòries de Benet mateix, les quals en tot cas només arriben fins al 36. Calia doncs reconstruir una història personal, any a any, recolzant-se en els papers de Benet, en les hemeroteques i en els records d'altres. I aquesta història havia de posseir qualitat comercial. En Amat se'n va sortir i jo me'n alegro.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada