Al final la Lily, la germana de la Joana, és qui millor l'encertà. «Yo no votaré independentista porque no quiero que vengan los españoles y lo jodan todo», ens digué, passant-se al castellà, potser en tenir-nos al davant. Els espanyols, en canvi, votàrem les CUP, qui sap si una mica esbojarradament.
Ah les CUP. Fins i tot en Bernat Dedéu, que abans que caiguessin totes les màscares fou davant de la conselleria el dia i la nit de l'alçament tumultuós que portaria els Jordis a la presó —dies marvellosos—, hi era enamorat. En un gir argumentatiu impropi de la alt-right a què se suposa que pertany, ens parlà de la necessitat de fer caure les màscares, perquè l'estat espanyol mostrés per fi el seu veritable rostre: primitiu, autoritari, repressiu, feixista. RAF en estat pur.
I les màscares caigueren.
Si algú tenia cap dubte de què és o representa un guàrdia civil o un policia espanyol —o, de fet, qualsevol policia quan tú fas allò que el poder no vol que facis—, l'1oct el resolgué amb una claredat enlluernadora.
Si algú creia que era possible establir cap tipus de diàleg amb l'estat espanyol, l'1oct el féu canviar d'opinió. Tret de la Colau i d'en KRLS, s'entén.
Si algú es feia il·lusions respecte a l'amor fraternal de la resta de pobles d'Espanya envers Catalunya, el clam unànime dels manolos del bombo les esmicolà.
Abans que en KRLS es deixés enredar pel triler de'n Tusk —la gent d'ordre és així—, elcrític emeté una xerrada engrescadora moderada per Roger Palà. Hi assistien en Jordi Graupera, la Mireia Vehí, l'Anna Simó —ordre, ordre— i l'Albano.
L'Albano és l'Albano. Molt locu. És a dir, argentí. Parlava i parlava, però no deia res. Amb prou feines deixava espai perquè els altres parlessin. L'Anna emetia ordre. Molt. La Mireia va dir que calia aplicar els resultats del referèndum. En Graupera fou el més explícit en respondre a la pregunta ara, què fer? Doncs bé, calia 1) fer fora els goril·les del port —és a dir, prendre control del territori—, 2) establir un sistema judicial amb jutges que no fossin membres del PP i 3) encetar el procés constituent.
El cor de la qüestió era, naturalment, el primer punt. No va explicar a la xerrada com s'assoliria aquest objectiu tant important. Ho va fer en canvi a diversos articles a elnacional. Bàsicament: amb resistència pacífica, només posant-hi el nostres cossos perquè els policies espanyols hi descarreguessin la seva fúria, aconseguiríem fer-los marxar.
Dos comentaris sobre aquesta tesi: el primer, que en Graupera té molt més clara la teoria de la resistència pacífica que no pas en KRLS. Aquest es va fer enrere perquè li van arribar informes —calien informes per assabentar-se d'això— que l'estat espanyol actuaria amb violència i hi hauria morts. En Graupera ens explicà que qui exerceix la resistència pacífica no és pas responsable de la violència desfermada pel opressor. La teoria afirma, a més a més, que la violència de l'opressor destrueix al mateix opressor i la seva societat, en sumir-la en contradiccions que no és capaç de suportar.
El segon, que la teoria de la resistència pacífica és de una ingenuïtat que fa envermellir a qualsevol que no hagi passat els últims cinc anys empassant-se editorials del Vilaweb. De veritat algú pensava seriosament que si els cossos policials espanyols exercien una violència extrema contra catalans pacífics i desarmats, la societat i l'estat espanyols s'enfonsarien com Barad-dûr en fondre's l'anell únic? O, generalitzant una mica, algú podria esmentar alguna societat on una cosa de semblant poguès arribar a succeir?
De fet el que vam veure l'1oct fou ben bé el contrari: la tèbia violència de l'estat espanyol —els policies espanyols només van exercir una mil·lèsima part de la violència de què en són capaços— tingué un efecte cohesionador i balsàmic sobre la societat espanyola, tradicionalment dividida entre l'extrema dreta, la dreta radical i l'ultradreta. Ja no hi ha lladres, no hi ha oligarques, no hi ha injustícies: només hi ha ells, que són diferents de nosaltres, i que en conseqüència han de sotmetre-se o ser destruïts. O ambdues coses, com vam comprovar els dies posteriors al 27oct.
Ara ja res de tot això importa. Hem tornat l'ordre. Al d'abans, al de sempre.
«És l'ordre imposat por la coacció, en realitat la consolidació del desordre»
Ah les CUP. Fins i tot en Bernat Dedéu, que abans que caiguessin totes les màscares fou davant de la conselleria el dia i la nit de l'alçament tumultuós que portaria els Jordis a la presó —dies marvellosos—, hi era enamorat. En un gir argumentatiu impropi de la alt-right a què se suposa que pertany, ens parlà de la necessitat de fer caure les màscares, perquè l'estat espanyol mostrés per fi el seu veritable rostre: primitiu, autoritari, repressiu, feixista. RAF en estat pur.
I les màscares caigueren.
Si algú tenia cap dubte de què és o representa un guàrdia civil o un policia espanyol —o, de fet, qualsevol policia quan tú fas allò que el poder no vol que facis—, l'1oct el resolgué amb una claredat enlluernadora.
Si algú creia que era possible establir cap tipus de diàleg amb l'estat espanyol, l'1oct el féu canviar d'opinió. Tret de la Colau i d'en KRLS, s'entén.
Si algú es feia il·lusions respecte a l'amor fraternal de la resta de pobles d'Espanya envers Catalunya, el clam unànime dels manolos del bombo les esmicolà.
Abans que en KRLS es deixés enredar pel triler de'n Tusk —la gent d'ordre és així—, elcrític emeté una xerrada engrescadora moderada per Roger Palà. Hi assistien en Jordi Graupera, la Mireia Vehí, l'Anna Simó —ordre, ordre— i l'Albano.
L'Albano és l'Albano. Molt locu. És a dir, argentí. Parlava i parlava, però no deia res. Amb prou feines deixava espai perquè els altres parlessin. L'Anna emetia ordre. Molt. La Mireia va dir que calia aplicar els resultats del referèndum. En Graupera fou el més explícit en respondre a la pregunta ara, què fer? Doncs bé, calia 1) fer fora els goril·les del port —és a dir, prendre control del territori—, 2) establir un sistema judicial amb jutges que no fossin membres del PP i 3) encetar el procés constituent.
El cor de la qüestió era, naturalment, el primer punt. No va explicar a la xerrada com s'assoliria aquest objectiu tant important. Ho va fer en canvi a diversos articles a elnacional. Bàsicament: amb resistència pacífica, només posant-hi el nostres cossos perquè els policies espanyols hi descarreguessin la seva fúria, aconseguiríem fer-los marxar.
El segon, que la teoria de la resistència pacífica és de una ingenuïtat que fa envermellir a qualsevol que no hagi passat els últims cinc anys empassant-se editorials del Vilaweb. De veritat algú pensava seriosament que si els cossos policials espanyols exercien una violència extrema contra catalans pacífics i desarmats, la societat i l'estat espanyols s'enfonsarien com Barad-dûr en fondre's l'anell únic? O, generalitzant una mica, algú podria esmentar alguna societat on una cosa de semblant poguès arribar a succeir?
De fet el que vam veure l'1oct fou ben bé el contrari: la tèbia violència de l'estat espanyol —els policies espanyols només van exercir una mil·lèsima part de la violència de què en són capaços— tingué un efecte cohesionador i balsàmic sobre la societat espanyola, tradicionalment dividida entre l'extrema dreta, la dreta radical i l'ultradreta. Ja no hi ha lladres, no hi ha oligarques, no hi ha injustícies: només hi ha ells, que són diferents de nosaltres, i que en conseqüència han de sotmetre-se o ser destruïts. O ambdues coses, com vam comprovar els dies posteriors al 27oct.
Ara ja res de tot això importa. Hem tornat l'ordre. Al d'abans, al de sempre.
«És l'ordre imposat por la coacció, en realitat la consolidació del desordre»
Josep Benet
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada